3a divisió FEF
JORDI GONZALVO
ENTRENADOR DEL FIGUERES 1979/80, 1982-85 I 1988/89
“La nit de l’ascens ni ens ho crèiem”
“Al Sánchez Pizjuán hi havia cap a 30.000 persones, a les 9 del vespre, a ple estiu, amb una calor que feia tremenda... Vam acabar empatant a un i pujant”
Estàvem a trenta i tants graus, teníem una glaçonera amb gel i llimona per donar als jugadors, i me la vaig acabar jo
Veu coneguda pel fet de ser comentarista i analista de partits de futbol a Televisió de Catalunya, Jordi Gonzalvo (Barcelona, 13 de juny de 1947) va ser abans una peça important en la història del Figueres. El tècnic va entrenar l’equip en tres etapes (1979/80, 1982-85 i 1988/89) i va ser un dels artífexs de l’ascens del club a segona B l’any 1983.
Arriba a un Figueres que és a tercera i només s’hi està un curs, tot i fer un bon any. Què va passar?
Va ser una experiència magnífica, impressionant, de les millors que he tingut en la meva vida. Pensi que bastants jugadors d’aquella plantilla eren més grans que jo; jo tenia 32 anys, llavors. El que va passar és que no ens vam posar d’acord amb la renovació. Després la junta em va trucar per dir-me que s’havia equivocat i a la mínima oportunitat, dues temporades després, vaig tornar al Figueres.
Un retorn per la porta gran, en aquell any assoleixen l’històric ascens a segona B.
La primera vegada que el Figueres va estar en una categoria semiprofessional. En la doble eliminatòria primer vam superar la Cultural de Durango i després en el sorteig ens va tocar el pitjor rival possible, el Sevilla Atlètic, que era un equipàs, amb molts jugadors que van acabar jugant en el primer equip. A l’anada, a casa, vam guanyar 3 a 2 i la tornada, al Sánchez Pizjuán... va ser inoblidable. Hi havia cap a 30.000 persones, a les 9 del vespre, a ple estiu, amb una calor que feia tremenda... vam acabar empatant 1 a 1 i ni ens ho crèiem. Va ser una passada.
Un partit difícil...
Ells eren un equip que tocava molt bé la pilota. Ens vam quedar amb deu i se’m va ocórrer una història: vaig jugar per primera vegada en la meva vida sense provar-ho amb dos lliures, i davant seu un central, un lateral dret i un lateral esquerre. L’única manera d’aturar defensivament allò. Després vaig treure el Pere Vilarrodà i li vaig dir: “Pere, agafa la pilota i queda-te-la, no la passis, a ningú.” I cada vegada li feien falta, falta, falta... i d’aquesta manera vam tenir més possessió de la que ens pensàvem.
Molt de patiment, entenc.
Ens van causar molt poc perill, la veritat; vam passar molts nervis, això sí. Recordo que amb la calor que feia, estàvem a trenta i tants graus, teníem una glaçonera amb gel i llimona per donar als jugadors, i n’anàvem oferint i ningú en volia. Total, que la glaçonera me la vaig acabar jo, sencera, dels nervis que tenia...
Un dia inoblidable, com deia.
Aquella nit pràcticament no vam dormir i hi havia jugadors que estàvem prenent la copa al bar amb els jugadors i tots coincidien: “Ni ens ho creiem, no sabem ni què hem fet.” Estaven al·lucinats. I llavors la tornada amb molta expectació quan vam aterrar al Prat amb tot de periodistes, i després a Figueres, l’afició, la caravana, la rebuda a l’ajuntament... Va ser molt maco, preciós, espectacular.
A segona B, va costar.
Era una categoria molt complicada. Hi havia molts nouvinguts perquè vam haver de canviar bastants jugadors i adaptar-los. Vam fer una bona primera temporada, la de l’estrena; la següent ja ens va costar més, i es va acabar aquí la meva segona etapa. Després vaig tornar quan l’equip ja estava a segona A.
I ja en el futbol professional, es deuria trobar un club bastant diferent.
Era una plantilla feta a cop de talonari: Pere Gratacós, Tintín Márquez, Josep Moratalla, Kiko Valor, Edu Mauri... eren tot figures. Jo aparcava el meu R5 al costat d’un Alpine, d’un Porsche... Tothom cobrava més que jo, així de clar.
No va poder acabar el curs tot i començar bé...
Potser massa bé, vam començar, com una moto. Vam guanyar el Barça i l’Espanyol en la pretemporada i vam estar moltes jornades entre els quatre primers. Vam afluixar i van decidir prescindir dels meus serveis quan estàvem a tres o quatre punts de la promoció d’ascens. El Figueres sempre ha estat un club molt difícil, molt exigent, i no es va tenir paciència.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.