Una Unió centenària
La UE Figueres celebra 100 anys d’història, una aventura amb èxits inigualables i decepcions per als seus aficionats
El club pot presumir avui d’haver-se pogut rescabalar de la refundació del 2007
Cent anys d’història donen per a molt. Alegries, decepcions, gols, errors, eufòria i orgull són alguns dels elements més importants que pot posar el Figueres a la coctelera. El club arriba avui al centenari amb la nostàlgia d’haver estat un club referent a la demarcació de Girona i amb la convicció i l’ambició que algun dia ho podrà tornar a ser. La Unió va estar a punt de tocar el cel en forma d’ascens a la màxima categoria, però també va cremar-se a les brases de la regional després d’una refundació dramàtica que va canviar per complet el prisma de l’entitat i els seus objectius.
Els inicis humils
El Figueres va néixer el 13 d’abril de 1919 gràcies a la fusió de diverses societats esportives de la ciutat assumint el nom d’Unió Esportiva Figueres. En els primers anys de vida, el club va competir entre la primera i la segona regional, tot i que durant la temporada 1943/44 i entre la 1956/57 i la 1962-63 va treure el cap per la tercera divisió gràcies a diverses ampliacions del grup català fetes per la FCF. Al club li va costar trobar la regularitat en aquesta categoria –tret del 1960, en què va aconseguir el títol i va jugar la promoció per ascendir a segona divisió–, però va ser en aquells anys quan va passar a jugar al camp del Far (a partir de la campanya 1949/50), un estadi que el 1996 va ser objecte de l’última remodelació i on s’entrenaven els equips de la base de la FE Figueres, que van abandonar la instal·lació el 2010 –actualment s’ha convertit en un pàrquing públic.
L’època daurada
Després d’una dècada dels seixanta i bona part de la dels setanta irregulars, a partir de 1977/78 la Unió va iniciar la seva època més daurada, que el va portar a competir ja amb més regularitat a tercera –el curs 1980/81 va fer història classificant-se per als vuitens de copa en eliminar l’Hèrcules (1a divisió), el Sabadell i el Racing (2a divisió)–, i posteriorment fer el salt a segona B amb un ascens brillant encara a la retina dels aficionats el curs 1982/83 amb Jordi Gonzalvo. El salt al bronze va revifar els empordanesos, que en només tres temporades militant-hi van aconseguir fer el pas a segona A, aquesta vegada amb Mané com a tècnic i gràcies a l’únic títol de segona B del club. La Unió va viure llavors l’esplendor de la millor època del club debutant a plata i estrenant estadi, el de Vilatenim, l’actual camp del club, amb una capacitat per a 9.472 espectadors.
A segona A, el Figueres va competir amb orgull i ambició contra equips històrics fins que la campanya 1991/92 va tenir a l’abast ser el primer club de la demarcació de pujar a primera. Jorge D’Alessandro va comandar un projecte que en el seu segon any va situar l’equip en promoció d’ascens (tercer), tot i tenir a l’abast l’ascens directe durant bona part del curs. L’eliminatòria contra el Cadis es va viure amb il·lusió i eufòria a la ciutat, però el conte va acabar amb decepció després de perdre al Carranza (2-0) i empatar a Vilatenim (1-1). L’amargor va continuar la temporada següent amb el descens a segona B, amb el desmantellament previ de la plantilla i el tècnic –D’Alessandro, Tab Ramos, Tito Vilanova, Altimira, Russet i d’altres. van marxar– i, després, del president més important de la Unió, Emili Bach, la figura que el va presidir més anys (1978-1993) competint a tercera, segona B i segona A.
De tocar el cel, a l’infern
Els de l’Alt Empordà van militar a segona B de manera consecutiva des del 1993 fins a la seva refundació, l’estiu del 2007, any en què el club i els aficionats van veure com la plaça es traslladava a Castelldefels amb Enric Flix. La Unió va tenir temps de tornar a treure el cap a l’elit i fer història de nou en la copa 2001/02, en què va arribar a classificar-se per a les semifinals després de superar cinc eliminatòries –entre les quals, contra el Barça a Vilatenim en partit únic–, un fet que com a equip de segona B només han aconseguit els empordanesos i el Mirandés (2012). Pere Gratacòs i jugadors que van deixar empremta com ara Arnau Sala, Serra, Jordi Freixa, Piti Belmonte i Peña van permetre reviure la glòria a una afició que el 2007 va rebre el pitjor cop.
Amb la refundació, el Figueres havia de començar des del fang de tercera regional, però, gràcies a jugadors de la zona i un projecte sòlid i convençut, el club va escalar fins a l’actual tercera divisió, categoria en què està competint des de la temporada 2012/13. Pujar un esglaó més és, encara ara, un desig, no pas un objectiu.