Que el VAR no tapi les vergonyes

Res de bo

La pre­gunta és: on collons (amb perdó) està el mig­cen­tre defen­siu? Ja poden anar xiu­lant Àlex Gra­nell (que no ho és), que si hi poses Dia­manka o Gum­bau o qui sigui, el Girona està orfe d’una figura que tenen tots els equips, no només l’Osca –Mos­quera, si cal Mikel Rico...–, sinó tots els equips, es diguin Barça (Bus­quets), Madrid (Case­miro), Gra­ta­llops o Penya Bufanda. Però el Girona, no. Aquí, els ente­sos diuen que no fa ni falta. Això sí, tenen una desena de cro­mos repe­tits a tres quar­tes parts de camp que la reme­nen molt (si és que toquen la pilota, que n’hi ha que ni això) i no aca­ben gaire res. Però ni un Pere Pons ni un Rubén Alca­raz ni un David Timor, per posar tres exem­ples de fut­bo­lis­tes que el Girona ha dei­xat esca­par com aquell que res. Cap brúixola que aporti equi­li­bri, que escom­bri per davant dels cen­trals, que foti alguna gar­ro­tada a temps i no pas a des­temps i que per­meti des­lliu­rar de per­se­guir ombres (això no vol dir no córrer) als fut­bo­lis­tes més talen­to­sos.

El Girona té un equip per acla­pa­rar els rivals i ahir a El Alco­raz no va pas­sar del mig del camp en tota la pri­mera part. Els sis­te­mes d’Unzué són indes­xi­fra­bles perquè segons com és un 4-2-3-1, segons com un 4-3-3 i segons com un 4-1-4-1. El cas és que la sen­sació és que sobre la gespa hi ha deu fut­bo­lis­tes que tenen el cap com un tim­bal i que nave­guen sense rumb i Juan Car­los que fa el que pot entre els tres pals. El por­ter, abans d’encai­xar un gol impa­ra­ble, havia evi­tat que dos xuts de Fer­reiro i Sergi Gómez aca­bes­sin a la xarxa. L’1-0 a les aca­ba­lles de la pri­mera mei­tat també va ser per fer-s’ho mirar. Que el por­ter no tingués res a fer en el xut d’Oka­zaki no vol dir que la pro­gressió que va fer Lui­sinho fos com una auto­pista lliure de peatge i que dos cen­trals alts com un sant Pau per­me­tes­sin dins l’àrea la dei­xada de cap de Fer­reiro i la mitja volta del japonès, un pam i mig més bai­xos que ells. El gol local només va ser la cons­ta­tació del que va ser un monòleg abso­lut de l’Osca, que va domi­nar tots els aspec­tes del joc i va jugar 40 dels 45 minuts en la par­cel·la giro­nina. Per saber que el por­ter de l’Osca era Álvaro Fernández s’havia de mirar el full d’ali­ne­a­ci­ons, perquè no va tocar pilota en uns pri­mers 45 minuts indig­nes d’un equip que s’ha gas­tat més pasta que ningú. Mala­gua­nyats diners llençats, si és que real­ment tots s’han des­ti­nat a aquesta plan­ti­lla.

Millora estèril

No tenia cap sen­tit que Unzué no mogués fitxa en el des­cans, però ho va fer després que Juan Car­los salvés el pos­si­ble 2-0. Lla­vors va fer entrar d’una tacada Gra­nell i Gual i va esgo­tar el ter­cer canvi amb Sori­ano quan encara que­da­ven vint minuts mal comp­tats. El Girona va millo­rar perquè era impos­si­ble empit­jo­rar, però tot es va resu­mir a con­duc­ci­ons de Samu Saiz, cen­tra­des de Mojica, Gra­nell, Aday i algun córner o alguna fal­teta a què Stu­ani o Gual no van arri­bar d’un pèl. I quan Sori­ano va tocar la tecla, entre De la Fuente i Ocón van esguer­rar un gol legal que hau­ria sig­ni­fi­cat un punt que, en cap cas, hau­ria tapat les misèries blanc-i-ver­me­lles.