Fa dies que em venen moltes preguntes al cap, ja que l’estiu ha estat dur després de no trobar una proposta que em satisfés a tots els nivells, tant a l’estranger com a Espanya. Vaig prendre la decisió de fer-me la fitxa amb el club de casa renunciant a moltes coses per adaptar-nos mútuament al màxim i havíem arribat a un acord feia poc més d’una setmana. Estava esperant amb candeletes el partit contra el Terrassa i no m’esperava que em pogués passar una desgràcia com aquesta; costa digerir una lesió així de greu.

Quan va passar em vaig espantar molt, tothom ha vist les imatges i són fortes. No ho puc descriure, va ser una acció de molt de dolor i fins que no vaig arribar a l’hospital de Terrassa, em van anestesiar el peu i m’ho van col·locar tot a lloc, ja que va ser una luxació del turmell, no em vaig calmar. En veure-ho tot una mica més normal em vaig tranquil·litzar i em vaig animar. Tenia el peu ben posat i al meu cap ja sabia que m’hauria d’operar i rehabilitar com calia.

Mai. Fa cinc anys vaig tenir una lesió als encreuats del genoll, però no va ser tan aparatosa com aquesta. La recuperació va ser perfecta i no va ser tan traumàtica ni impactant.

Veig que Coro condueix amb lentitud perquè no s’espera que jo arribi per darrere. Se li escapa una mica el control i em poso a davant per recuperar la pilota. A partir d’allà, però, ja no recordo res més. No recordo si em poso a davant i ell cau a sobre meu, o em marxa de lloc el peu. No entro per a res en l’acció, el que si sé és que no veuré les imatges fins que no hagi sortit de la sala d’operacions i estigui més reposat i tranquil. Estic en un moment de superar aquest ensurt a l’hospital amb la família, els amics i companys d’equip, i veure les imatges ara mateix no em fa gaire gràcia.

Vaig notar un crac molt fort i en el moment que em vaig a tocar el turmell vaig veure que estava mirant cap a l’altre costat. És cert que en el mateix instant potser no vaig tenir tant de dolor, però quan van passar cinc minuts era insuportable. La primera sensació és d’ensurt gran.

No hi entro. És la primera vegada que jugava a tercera i no sé com funcionen els mecanismes o protocols de seguretat o assistència en cada camp. Jo crec que en cada partit hi ha d’haver una mínima assistència, ja que això pot passar al camp del Barça o al del Terrassa. Tots som jugadors i persones, i sí que el fet d’estar 20 minuts a la gespa esperant es va fer etern. Es pot demanar que es millorin coses i si el club vol denunciar aquest fet en forma de queixa, que ho faci, però com a jugador no hi entraré. S’hauria d’haver anat més ràpid, això segur.

No tinc cap dubte que el fet que em passés a prop de casa m’ha fet sentir acompanyat a l’instant. Han vingut familiars a veure’m, companys d’equip, i m’han trucat de tot arreu, ja que les imatges i la notícia s’han escampat. He sentit el suport i estic tranquil, ja que sé que seran quatre, cinc o els mesos que siguin de recuperació, però amb la família. Hauria estat diferent passar-ho lluny dels meus.

Serà dur i en soc conscient. Mentalment haig de ser fort i a partir de l’operació començaré a obrir el llibre i, a poc a poc, superar pàgines i recuperar-me. Tenia una clàusula per poder sortir al Nadal si tenia alguna proposta, però amb aquesta lesió tinc clar que em quedaré tot el curs. Penso recuperar-me sense pressa, sense posar-me terminis. Si puc arribar a ajudar l’equip al final de la lliga, encantat d’estar 100% amb els companys; si no, ho faré des de fora del camp com fins ara.