Fa dies que em venen mol­tes pre­gun­tes al cap, ja que l’estiu ha estat dur després de no tro­bar una pro­posta que em satisfés a tots els nivells, tant a l’estran­ger com a Espa­nya. Vaig pren­dre la decisió de fer-me la fitxa amb el club de casa renun­ci­ant a mol­tes coses per adap­tar-nos mútua­ment al màxim i havíem arri­bat a un acord feia poc més d’una set­mana. Estava espe­rant amb can­de­le­tes el par­tit con­tra el Ter­rassa i no m’espe­rava que em pogués pas­sar una desgràcia com aquesta; costa dige­rir una lesió així de greu.

Quan va pas­sar em vaig espan­tar molt, tot­hom ha vist les imat­ges i són for­tes. No ho puc des­criure, va ser una acció de molt de dolor i fins que no vaig arri­bar a l’hos­pi­tal de Ter­rassa, em van anes­te­siar el peu i m’ho van col·locar tot a lloc, ja que va ser una luxació del tur­mell, no em vaig cal­mar. En veure-ho tot una mica més nor­mal em vaig tran­quil·lit­zar i em vaig ani­mar. Tenia el peu ben posat i al meu cap ja sabia que m’hau­ria d’ope­rar i reha­bi­li­tar com calia.

Mai. Fa cinc anys vaig tenir una lesió als encre­uats del genoll, però no va ser tan apa­ra­tosa com aquesta. La recu­pe­ració va ser per­fecta i no va ser tan traumàtica ni impac­tant.

Veig que Coro con­du­eix amb len­ti­tud perquè no s’espera que jo arribi per dar­rere. Se li escapa una mica el con­trol i em poso a davant per recu­pe­rar la pilota. A par­tir d’allà, però, ja no recordo res més. No recordo si em poso a davant i ell cau a sobre meu, o em marxa de lloc el peu. No entro per a res en l’acció, el que si sé és que no veuré les imat­ges fins que no hagi sor­tit de la sala d’ope­ra­ci­ons i esti­gui més repo­sat i tran­quil. Estic en un moment de superar aquest ensurt a l’hos­pi­tal amb la família, els amics i com­panys d’equip, i veure les imat­ges ara mateix no em fa gaire gràcia.

Vaig notar un crac molt fort i en el moment que em vaig a tocar el tur­mell vaig veure que estava mirant cap a l’altre cos­tat. És cert que en el mateix ins­tant pot­ser no vaig tenir tant de dolor, però quan van pas­sar cinc minuts era insu­por­ta­ble. La pri­mera sen­sació és d’ensurt gran.

No hi entro. És la pri­mera vegada que jugava a ter­cera i no sé com fun­ci­o­nen els meca­nis­mes o pro­to­cols de segu­re­tat o assistència en cada camp. Jo crec que en cada par­tit hi ha d’haver una mínima assistència, ja que això pot pas­sar al camp del Barça o al del Ter­rassa. Tots som juga­dors i per­so­nes, i sí que el fet d’estar 20 minuts a la gespa espe­rant es va fer etern. Es pot dema­nar que es millo­rin coses i si el club vol denun­ciar aquest fet en forma de queixa, que ho faci, però com a juga­dor no hi entraré. S’hau­ria d’haver anat més ràpid, això segur.

No tinc cap dubte que el fet que em passés a prop de casa m’ha fet sen­tir acom­pa­nyat a l’ins­tant. Han vin­gut fami­li­ars a veure’m, com­panys d’equip, i m’han tru­cat de tot arreu, ja que les imat­ges i la notícia s’han escam­pat. He sen­tit el suport i estic tran­quil, ja que sé que seran qua­tre, cinc o els mesos que siguin de recu­pe­ració, però amb la família. Hau­ria estat dife­rent pas­sar-ho lluny dels meus.

Serà dur i en soc cons­ci­ent. Men­tal­ment haig de ser fort i a par­tir de l’ope­ració començaré a obrir el lli­bre i, a poc a poc, superar pàgines i recu­pe­rar-me. Tenia una clàusula per poder sor­tir al Nadal si tenia alguna pro­posta, però amb aquesta lesió tinc clar que em que­daré tot el curs. Penso recu­pe­rar-me sense pressa, sense posar-me ter­mi­nis. Si puc arri­bar a aju­dar l’equip al final de la lliga, encan­tat d’estar 100% amb els com­panys; si no, ho faré des de fora del camp com fins ara.