La situació extremament convulsa en què està l’Hèrcules, en zona de descens i en una setmana marcada per la baralla entre jugadors que es va viure en un entrenament entre setmana, feia preveure un partit ben diferent del que es va acabar trobant l’Olot. D’opcions semblava que n’hi havia dues. O els de Garrido furgaven en la ferida dels alacantins amb una victòria o, en canvi, pagaven els plats trencats i veien com el que és una grandíssima plantilla començava a aixecar el vol i els deixava sense botí. Al final, però, ni una cosa ni l’altra, i és que l’empat a zero final va deixar una sensació estranya. Això sí, serveix per allargar la bona ratxa fins a les nou jornades sense perdre.

Els primers minuts de l’Olot van ser de manual. Amb l’Hèrcules i el Rico Pérez carregats de tensió els olotins sabien que havien de dominar per fer créixer la tensió. Ho van fer, controlant la possessió i provocant una forta xiulada. A l’Olot, però, li va faltar fer un pas més amb la pilota i generar perill. L’Hèrcules, amb el pas dels minuts, ho va aprofitar per millorar la seva imatge. A més, els olotins van cometre algunes errades amb la pilota que a punt van estar de sortir molt cares. De fet, les tres grans ocasions de la primera part les va tenir Benja i totes tres van acabar igual, amb grans intervencions de Pol Ballesté per evitar el gol local.

En la segona part el guió va continuar igual. A l’Olot, dominador de la possessió, li va costar tenir presència ofensiva, mentre que l’Hèrcules, sense fer gran cosa, trobava situacions per arribar a l’àrea amb més facilitat, tot i que quan ho feia sempre acabava topant amb una defensa força segura, sobretot gràcies a una exhibició d’Alan Baró i a més intervencions de Ballesté. Els de Garrido, finalment, també van tenir la seva, amb una rematada de cap de Pedro que va treure Falcón i dues bones arribades de Xumetra que no van trobar rematador. En general, però, a l’Olot li va faltar esprémer més un rival amb problemes i va acabar patint de valent per salvar l’empat.