Ha passat una mica de temps, però sí que serà una manera de recordar aquell any que hi vaig viure i que va ser tan especial per a tots. Serà maco retrobar-me amb la gent que encara està al club, jugadors i treballadors, i això farà que sigui un partit més especial que la resta.

Esportivament, sense cap mena de dubte va ser la millor temporada de la meva carrera. Pel que es va aconseguir i pel que va significar per al club i per a la ciutat. Tinc la sensació que va ser molt especial perquè es va aconseguir l’objectiu marcat. Va ser una gesta preciosa i inoblidable.

És cert que vam jugar la meitat de partits cadascun, però el més important va ser que l’equip va aconseguir l’ascens. A títol personal, per a cap dels dos porters va ser una temporada senzilla, perquè tenir tanta inestabilitat en el lloc es fa dur, però es va compensar aconseguint l’ascens. A més, amb Bounou mantinc encara una molt bona relació i parlem sovint. Aquestes relacions i amistats amb els jugadors amb què has coincidit és el que et queda al final del futbol.

Sempre dic que aquella temporada teníem una plantilla molt i molt compensada, i això és difícil de trobar. Tu veies l’equip com s’entrenava cada dia i era un espectacle, i això es veia reflectit al camp, perquè a l’hora de competir no hi havia ningú que ens passés per sobre. Vam muntar un gran bloc, el vestidor era espectacular, i això també ens ajudava molt, perquè en tots els partits sortíem a morir. Des del primer dia es tenia aquella sensació que l’equip volia lluitar per coses grans i pujar a primera. Al final vam tenir la sort d’aconseguir-ho. No va ser fàcil, perquè ens va tocar patir en alguns moments, però vam ser capaços de mantenir la calma perquè el vestidor estava molt unit i molt ben gestionat.

Sí, vulguis o no, sempre hi serà, però això forma part del futbol. Els clubs han de prendre la decisió de qui val per jugar a primera i qui no, i mira, a mi em va tocar quedar-me amb aquesta espina, perquè era la meva oportunitat per disfrutar de la primera divisió i sabia que no en tindria gaires més. Però tot passa per alguna cosa i després d’aquella temporada vaig poder anar a l’Almeria, l’equip en què he viscut els millors anys de la meva carrera. No pels resultats com a Girona, però sí pel rendiment individual. I al Girona em va tocar veure’l des de la distància i seguir els partits com un aficionat més.

Com un espectacle, sobretot el primer any. L’equip va competir molt per sobre del que tothom es podia esperar i va sortir tot rodó. Van fer partidassos contra grans equips i els veies jugar al Bernabéu, per exemple, sense cap complex...Va ser espectacular.

I tant. Ha crescut, perquè s’ha aprofitat el fet d’estar a primera. Ara tot és més gran, més repercussió, amb unes instal·lacions per entrenar-se que abans no teníem. Nosaltres ens entrenàvem a l’annex de Montilivi com podíem. De tota manera, al club hi ha les mateixes persones, així que el cor és el mateix que hi havia llavors. Tot i el creixement, no ha perdut les seves senyes d’identitat i manté l’“orgull gironí” que el caracteritza. Això és molt important per a un club, el fet de no oblidar d’on vens. En el futbol actual s’està perdent una mica.

Hi he estat molt i molt bé. Gairebé des del primer dia m’han fet sentir com el millor porter del món. M’he sentit molt estimat. Ha estat una etapa en què n’hem vist de tots colors, i ara, amb el canvi de propietari, ha estat un any molt diferent, per dir-ho d’alguna manera. És complicat, perquè és un xoc de cultures que s’ha de saber gestionar. Al final, entre una cosa i una altra, vaig haver d’acabar sortint en el mercat d’hivern, però he tingut la sort que a Ponferrada també m’han acollit molt bé.

La veritat és que no sé què ha passat. En un mes i mig, vaig passar de ser titular a veure’m al carrer, sense anar convocat, i havent de buscar un destí on poder jugar cedit fins al juny. L’arribada del xeic suposa una cultura diferent, una manera diferent de gestionar els equips per mirar d’aconseguir l’objectiu. Ens hem d’adaptar a tot. El club té una gestió que no acostuma a ser habitual en aquest país. És una manera diferent de pensar a la qual t’has d’adaptar. Al final els futbolistes ens convertim una mica en mercaderia i m’ha tocat a mi sortir.

Em van proposar aquesta possibilitat, però jo vaig dir que no hi volia anar i em van respectar aquesta decisió. Després va venir l’opció de la Ponferradina. Em va trucar el mister i no m’ho vaig pensar dues vegades, perquè la meva situació allà ja no era còmoda. Jo soc feliç jugant i aquests mesos que podia jugar aquí eren una gran opció. Estic content perquè em donen l’escalf que tot jugador necessita en moments complicats.

No és normal i tots els canvis necessiten el seu procés. És un risc que el club ha decidit assumir i, per tant, necessiten un període d’adaptació. Han fet molts canvis en aquest mercat d’hivern i caldrà veure com respon l’equip. Ara, de moment, estan passant un sotrac, però estic tranquil, perquè aquestes males dinàmiques les acostumen a tenir tots els equips. Nosaltres amb el Girona també en vam tenir. Són ratxes normals, però espero que acabin lluitant per l’ascens directe.

A mi, sincerament, m’agrada molt el Saragossa. Està a un nivell molt i molt alt, amb una plantilla molt compensada. A més, s’ha reforçat bé en el mercat d’hivern. Des del meu punt de vista, és la millor plantilla de la categoria, perquè és l’equip més fet i compacte. Després també hi ha el Cadis, que no abaixa el ritme. I per sota, amb l’Almeria, hi ha el Girona i l’Osca, que no es rendeixen i estan cridats, per pressupost també, a lluitar fins al final allà dalt. Serà una lluita maca, però si n’he de triar un que pugi directe ara, et diria que el Saragossa.

I tant. Encara queden catorze jornades i poden passar moltes coses. A més, ara l’equip sembla que ha trobat el nivell que se li suposava. Són a temps de tot, perquè la segona A és molt llarga i estic segur que fins a les últimes jornades estaran lluitant per ser entre els dos primers.

Han estat una mica difícils, perquè és un canvi que no m’esperava, i és que m’havia fet un lloc important a l’Almeria: era el capità, jugava sempre, em sentia important… I de cop aquest canvi. No l’esperava, però quan em va trucar Bolo no m’ho vaig pensar, perquè em va transmetre aquella confiança que necessitava just en aquell moment. Era una bona oportunitat per viure un canvi d’aires, que a vegades es necessita.

L’objectiu és claríssim, perquè som el pressupost més baix de la categoria. Pensem en la salvació; volem obtenir els 50 punts, i després ja veurem quantes jornades ens sobren i si ens podem plantejar altres objectius. Ara hem tingut un parell de partits en què hem perdut punts per detalls i no hem aprofitat l’oportunitat d’allunyar-nos encara més de la zona baixa i que, fins i tot, ens acostarien al play-off, que, per què no dir-ho, seria molt bonic.

Crec que serà molt diferent del que vaig jugar amb l’Almeria en la primera volta. En aquell moment, el Girona era un equip que encara no estava fet. Ara és un equip molt més madur, més compacte i amb les idees clares. Segur que serà un partit complicat per a nosaltres, però en els partits que de moment he jugat amb la Ponferradina hem estat un equip que sempre competeix. Tindrem possibilitats d’obtenir un bon resultat.

Nosaltres ens hem de preocupar de nosaltres mateixos i ser l’equip que competeix durant tot el partit. Som un equip que, si té una cosa bona, és que es fa un fart de córrer a la gespa. Si som aquest equip, que és intens i no para durant els noranta minuts, li posarem les coses difícils, tot i que sigui a Montilivi i en un bon moment de l’equip.

Ha canviat molt. És un equip amb molt més caràcter al camp, i això nosaltres també ho tenim molt assimilat, que en aquesta categoria s’ha de jugar al cent per cent tots els minuts de cada partit. És clar que el Girona té jugadors amb qualitat de primera divisió, però a 2a A, si no competeixes al cent per cent, estàs mort. En les últimes setmanes, l’equip ha recuperat aquest gen competitiu.

En aquell partit tampoc va jugar i és cert que el resultat va ser ampli, però ens van posar les coses molt difícils. Stuani és el màxim golejador de la categoria i no el descobrirem ara, però amb el Girona no et pots confiar, perquè té jugadors de primera divisió en totes les línies. Allà on miris, és un equip capaç de tot i tenen l’experiència de jugar per pujar. Serà un equip molt perillós d’aquí a final de temporada.

M’havia enfrontat moltes vegades amb ell i des de fora veus que és un gran golejador, però ara que el veus en el dia a dia impacta. No té el físic que podia tenir fa uns anys, però és un davanter amb molt olfacte golejador i, per a un equip com el nostre, tenir una referència així a dalt ens dona la vida.