El Cadis no estava en el primer grup de grans candidats a l’ascens, però va sorprendre tothom amb una arrencada de curs espectacular (15 de 15) a còpia, també, d’una sèrie increïble de victòries al límit: va capgirar un 0-1 en la segona part en l’estrena de lliga contra la Ponferradina (3-1, jornada 1), va guanyar a Miranda amb un gol en el minut 89 (1-2, jornada 2), va derrotar l’Extremadura amb un gol al 94’ (2-1, jornada 3), va treure petroli de Santander en el minut 111 (1-2, jornada 4) i, quan el Girona perseguia l’1-1 al Carranza, els blanc-i-vermells van rebre l’estocada en el 95’ (2-0, jornada 5). Amb l’estat d’ànim pels núvols i tocats per una vareta, els andalusos ja treien onze punts d’avantatge (sí, onze) al segon classificat en la jornada 12. Ara han frenat, i dels quinze últims partits només n’han guanyat quatre (sis empats i cinc derrotes). Ja no tot són flors i violes i tenen al segon a un punt i el tercer, a cinc. El vertigen és màxim.

El pas de l’Osca per primera va ser més fugaç que el del Girona. Els aragonesos no van superar el primer any a l’elit. De seguida van quedar despenjats i l’ascens el van veure a venir (no com els gironins). L’Osca va tenir temps de començar a planificar aquest curs a segona estant encara a la màxima categoria i va poder estructurar una plantilla que a l’estiu feia molt bona pinta (el 0-2 a Montilivi en l’últim amistós ja va ser un avís a navegants). Però l’equip de Michel ha tingut dues cares totalment oposades. Es el millor local de segona A i el tercer pitjor visitant. Amb una mica de regularitat lluny d’El Alcoraz (només 12 punts, amb nou derrotes), ara estaria discutint el lideratge al Cadis. Els de Michel tenen ara dos partits accessibles a casa per tornar a donar un cop de puny sobre la taula, però si no el repeteixen com a visitant, malament rai.

L’Almeria va canviar de mans a l’estiu i el xeic Turki bin Abdul Mohsen bin Abdul Latif Al-Sheikh va irrompre amb una força mai vista. Va comprar el 96% de les accions per 20 milions d’euros i va assumir els 7 de deute que tenia l’entitat. I va començar a tallar caps. El primer, d’Óscar Fernández, el tècnic (no va començar ni la temporada). I va començar a fitxar a cop de talonari i sense gaires miraments (va pagar 8,8 milions al Nottingham per Appiah, que en 29 jornades ha jugat 1 1partits, dels quals, només quatre com a titular). I va tallar el cap de l’entrenador que va contractar (Pedro Emmanuel) quan l’Almeria era segon. I va fitxar Guti, que no havia empatat amb ningú com a tècnic però que sempre serà un paio mediàtic. I ara, ni el xeic ni encara menys Guti les tenen totes. De fet, agafant només les cinc últimes jornades, l’Almeria seria el cuer.

Des de la temporada 1956/57 fins a la 2012/13, el Saragossa va estar 53 cursos a primera i quatre a segona A. Cada vegada que va baixar, va tornar a l’elit en la temporada següent. Acció i reacció. Això li va passar en els cursos 1971/72, 1977/78, 2002/03 i 2008/09. L’últim descens, però, va anar acompanyat d’un problema afegit terrible: un deute sideral i la inflexibilitat de la LFP amb el control financer. Fa set temporades que el club aragonès milita a plata i persegueix un ascens que seria la via de solució als mals econòmics. El curs 2013/14 (14è classificat), el club tenia un deute de 106 milions. L’ha aconseguit reduir, però tot i això és de 79 milions. I, esportivament, l’equip no se n’ha sortit, amb dos ‘play-off’ on va sortir creu i alguna salvació al límit: 6è (2014/15), 8è (2017/18), 16è (16/17), 3r (2017/18) i 15è (2018/19). Ara veu llum al final del túnel, i s’hi aferrarà amb totes les forces.