“Tant de bo l’ascens no sigui el meu últim repte”

Sí, però sabem que a segona A hi ha molts par­tits així, que es deci­dei­xen per petits detalls. Un penal, una jugada aïllada, un córner. En la pri­mera part ens va cos­tar força, con­di­ci­o­nats pel vent. Va ser un par­tit difícil d’afron­tar i es va jugar poc, tant ells com nosal­tres. En la segona, vam millo­rar i vam tenir alguna ocasió, però en gene­ral va ser un par­tit igua­lat.

Hi ha por­ters que són espe­ci­a­lis­tes en això. Em ve al cap Diego Alves, amb un per­cen­tatge molt alt. I té molt mèrit, perquè cada cop ens ho posen més difícil. Ara no ens dei­xen moure de la línia i fer aquell pas enda­vant que ens donava un punt més d’avan­tatge. Encara ho fa més difícil.

No sé si la groga, però el VAR ho detec­tarà, si no ho ha fet abans l’àrbi­tre, i farà repe­tir el penal. Cada cop ens ho posen més difícil.

La més sig­ni­fi­ca­tiva va ser la de no poder aga­far la pilota després d’una pas­sada, tot i que a mi em va aga­far de molt jove. És veri­tat que cada cop ens posen més tra­ves, ens asse­nya­len menys fal­tes, segu­ra­ment per donar un punt més d’ale­gria al fut­bol, suposo.

Pos­si­ble­ment, però no és fàcil. A segona, tots els par­tits són igua­lats. Pocs equips gua­nyen par­tits amb avan­tat­ges còmodes, i encara menys a fora. A Anduva, el Mirandés només hi va per­dre el pri­mer par­tit de lliga. Era un par­tit difícil.

Sí. És veri­tat que, sobre­tot en l’aspecte moral, hau­ria estat una bona càrrega veure més a prop la zona d’ascens directe. Però, inde­pen­dent­ment d’això, ens hem de cen­trar en cada par­tit. En cada jugada, en cada duel.

Ja ho veu­rem. Si gua­nyem dis­sabte a casa, no haurà estat un mal punt, el de Miranda. Però és veri­tat que, si volem estar entre els dos pri­mers, segu­ra­ment s’haurà d’aga­far una ratxa de gua­nyar par­tits seguits. Els de dalt tenen avan­tatge i hi ha diver­sos equips; no tots falla­ran. Neces­si­tem una ratxa de gua­nyar força par­tits seguits.

Sí, però queda molt lluny. Pen­sem en l’Alba­cete. Inten­ta­rem fer les coses bé, com ho estem fent. Gua­nyar i pen­sar en el següent. I quan arribi, arri­barà. Ara ens toca l’Alba­cete.

No, no. Ens agrada tenir equips sòlids, que facin bé les coses, que esti­guin atents a les vigilàncies, que gua­nyin les sego­nes juga­des i que esti­guin ben armats. Això és el que ens agrada i el que ens fa sen­tir més forts a tots, també als por­ters. I quan et creen oca­si­ons, has d’inten­tar que no mar­quin.

No, perquè en fut­bol no se sap mai. Podia pas­sar, és clar, però sem­pre s’ha d’estar pre­pa­rat, entre­nar-se al màxim. El fut­bol can­via d’un moment a l’altre, per bé o per mal.

Em va tocar jugar a Valle­cas i després no sabia si juga­ria o no. El mis­ter va deci­dir posar-me, he con­ti­nuat jugant. Sem­pre s’ha d’inten­tar fer tot el que es pot per aju­dar l’equip. Som molts, i al final només en juguen onze. Tant els que juguen com els que no, han d’estar pre­pa­rats. No és fàcil tenir una plan­ti­lla llarga i que els que no juguin esti­guin vius, posats. Això ho hem d’acon­se­guir entre tots.

Tra­di­ci­o­nal­ment ha estat així, però cada cop més es veu alguna rotació. En rea­li­tat, és com tot. També els juga­dors de camp com més juguen més con­fiança tenen. La por­te­ria és un lloc més específic, però tam­poc cal exa­ge­rar. Si et toca jugar deu par­tits, doncs a jugar-los tan bé com puguis. Si són tres, tres. I si són qua­ranta, qua­ranta.

Se’m va fer estrany en el moment d’entrar al ves­ti­dor. D’haver-lo vist sem­pre com a com­pany, a veure’l com a jefe. La relació no és la mateixa, però, superat aquest moment ini­cial, t’hi acos­tu­mes.

Soc una per­sona força tran­quil·la; també m’ho diu la meva dona. Soc molt actiu en el sen­tit de voler fer coses, però sí que em con­si­dero un noi tran­quil.

És que això no se sap mai. Podria dema­nar tenir el cos de Cour­tois, però després pot­ser no tin­dria la mateixa agi­li­tat.

Havia d’anar-hi, però tenien un límit de fit­xes per a juga­dors no angle­sos i no tenien més marge. Hi va haver la pos­si­bi­li­tat d’alli­be­rar-ne alguna, i per això vaig espe­rar. L’Eibar m’havia pro­po­sat la reno­vació i jo em vaig esti­mar més espe­rar fins que es tanqués el mer­cat d’Angla­terra.

Sí, per això estava espe­rant. Des del febrer que ja m’havien tru­cat per si m’interes­sa­ria anar-hi. Era una bona experiència en tots els sen­tits. Un pas enda­vant per apren­dre noves coses i viure una etapa molt interes­sant.

Sí. Ja fins i tot l’any pas­sat, hi havia pen­sat. Hi ha moments que ho pen­ses. Però tenia el ven­tall obert amb totes les pos­si­bi­li­tats, i no en des­car­tava cap. Segu­ra­ment la millor era anar al City. Però no va poder ser, i després em va tocar espe­rar.

Pos­si­ble­ment esta­ria pen­sant a dei­xar-ho. Si es tan­cava el mer­cat i les coses que hi havia hagut no m’interes­sa­ven, pot­ser pre­fe­ria dei­xar-ho. Estava obert a tot, però més a prop de dei­xar-ho.

No se sap mai. Tant de bo no sigui l’últim perquè pugem a pri­mera i n’hi hagi més. Aquest any, aquest és el repte, i en això estem.

És difícil perquè vens de pri­mera pen­sant que estaràs a dalt i et tro­bes la rea­li­tat de segona. La Real no havia vis­cut aquesta segona tan dura. Creus que gua­nyaràs molts par­tits, i t’ado­nes que és molt difícil treure punts a tot arreu. A vega­des has de pas­sar aquest procés d’assu­mir on estàs. Amb la Real, vam estar a punt de pujar i vam tenir pos­si­bi­li­tats fins a l’últim par­tit. I amb l’Osa­suna, vam estar a punt de bai­xar a segona B. Has de ser cons­ci­ent de com és de dura la cate­go­ria.

M’ha sorprès l’estruc­tura de club, com està de bé. El lloc on ens entre­nem i sobre­tot el fac­tor humà; això és el millor que té aquest club. Nor­mal­ment, els juga­dors pas­sen i aques­tes coses són les que que­den. És un actiu que és únic i m’he tro­bat amb un grup molt bo.

Sabem que tenim el límit sala­rial més alt i que s’ha fet una plan­ti­lla per pujar. En teo­ria, fent això les pos­si­bi­li­tats aug­men­ten. Després s’han de fer les coses bé i tenir un punt de sort. Però no pen­sem en l’any que ve ni en res, sinó a fer-ho al millor pos­si­ble ara.

No. Cap.

Em veig bé. Física­ment i men­tal­ment. Però després s’ha de veure. És que no sé què pas­sarà Quan et fas una idea, tot pot can­viar de manera radi­cal. Intento dis­fru­tar del que faig. És preciós venir cada dia aquí a entre­nar-se. I al juny, ja es veurà.