Sí, però sabem que a segona A hi ha molts partits així, que es decideixen per petits detalls. Un penal, una jugada aïllada, un córner. En la primera part ens va costar força, condicionats pel vent. Va ser un partit difícil d’afrontar i es va jugar poc, tant ells com nosaltres. En la segona, vam millorar i vam tenir alguna ocasió, però en general va ser un partit igualat.

Hi ha porters que són especialistes en això. Em ve al cap Diego Alves, amb un percentatge molt alt. I té molt mèrit, perquè cada cop ens ho posen més difícil. Ara no ens deixen moure de la línia i fer aquell pas endavant que ens donava un punt més d’avantatge. Encara ho fa més difícil.

No sé si la groga, però el VAR ho detectarà, si no ho ha fet abans l’àrbitre, i farà repetir el penal. Cada cop ens ho posen més difícil.

La més significativa va ser la de no poder agafar la pilota després d’una passada, tot i que a mi em va agafar de molt jove. És veritat que cada cop ens posen més traves, ens assenyalen menys faltes, segurament per donar un punt més d’alegria al futbol, suposo.

Possiblement, però no és fàcil. A segona, tots els partits són igualats. Pocs equips guanyen partits amb avantatges còmodes, i encara menys a fora. A Anduva, el Mirandés només hi va perdre el primer partit de lliga. Era un partit difícil.

Sí. És veritat que, sobretot en l’aspecte moral, hauria estat una bona càrrega veure més a prop la zona d’ascens directe. Però, independentment d’això, ens hem de centrar en cada partit. En cada jugada, en cada duel.

Ja ho veurem. Si guanyem dissabte a casa, no haurà estat un mal punt, el de Miranda. Però és veritat que, si volem estar entre els dos primers, segurament s’haurà d’agafar una ratxa de guanyar partits seguits. Els de dalt tenen avantatge i hi ha diversos equips; no tots fallaran. Necessitem una ratxa de guanyar força partits seguits.

Sí, però queda molt lluny. Pensem en l’Albacete. Intentarem fer les coses bé, com ho estem fent. Guanyar i pensar en el següent. I quan arribi, arribarà. Ara ens toca l’Albacete.

No, no. Ens agrada tenir equips sòlids, que facin bé les coses, que estiguin atents a les vigilàncies, que guanyin les segones jugades i que estiguin ben armats. Això és el que ens agrada i el que ens fa sentir més forts a tots, també als porters. I quan et creen ocasions, has d’intentar que no marquin.

No, perquè en futbol no se sap mai. Podia passar, és clar, però sempre s’ha d’estar preparat, entrenar-se al màxim. El futbol canvia d’un moment a l’altre, per bé o per mal.

Em va tocar jugar a Vallecas i després no sabia si jugaria o no. El mister va decidir posar-me, he continuat jugant. Sempre s’ha d’intentar fer tot el que es pot per ajudar l’equip. Som molts, i al final només en juguen onze. Tant els que juguen com els que no, han d’estar preparats. No és fàcil tenir una plantilla llarga i que els que no juguin estiguin vius, posats. Això ho hem d’aconseguir entre tots.

Tradicionalment ha estat així, però cada cop més es veu alguna rotació. En realitat, és com tot. També els jugadors de camp com més juguen més confiança tenen. La porteria és un lloc més específic, però tampoc cal exagerar. Si et toca jugar deu partits, doncs a jugar-los tan bé com puguis. Si són tres, tres. I si són quaranta, quaranta.

Se’m va fer estrany en el moment d’entrar al vestidor. D’haver-lo vist sempre com a company, a veure’l com a jefe. La relació no és la mateixa, però, superat aquest moment inicial, t’hi acostumes.

Soc una persona força tranquil·la; també m’ho diu la meva dona. Soc molt actiu en el sentit de voler fer coses, però sí que em considero un noi tranquil.

És que això no se sap mai. Podria demanar tenir el cos de Courtois, però després potser no tindria la mateixa agilitat.

Havia d’anar-hi, però tenien un límit de fitxes per a jugadors no anglesos i no tenien més marge. Hi va haver la possibilitat d’alliberar-ne alguna, i per això vaig esperar. L’Eibar m’havia proposat la renovació i jo em vaig estimar més esperar fins que es tanqués el mercat d’Anglaterra.

Sí, per això estava esperant. Des del febrer que ja m’havien trucat per si m’interessaria anar-hi. Era una bona experiència en tots els sentits. Un pas endavant per aprendre noves coses i viure una etapa molt interessant.

Sí. Ja fins i tot l’any passat, hi havia pensat. Hi ha moments que ho penses. Però tenia el ventall obert amb totes les possibilitats, i no en descartava cap. Segurament la millor era anar al City. Però no va poder ser, i després em va tocar esperar.

Possiblement estaria pensant a deixar-ho. Si es tancava el mercat i les coses que hi havia hagut no m’interessaven, potser preferia deixar-ho. Estava obert a tot, però més a prop de deixar-ho.

No se sap mai. Tant de bo no sigui l’últim perquè pugem a primera i n’hi hagi més. Aquest any, aquest és el repte, i en això estem.

És difícil perquè vens de primera pensant que estaràs a dalt i et trobes la realitat de segona. La Real no havia viscut aquesta segona tan dura. Creus que guanyaràs molts partits, i t’adones que és molt difícil treure punts a tot arreu. A vegades has de passar aquest procés d’assumir on estàs. Amb la Real, vam estar a punt de pujar i vam tenir possibilitats fins a l’últim partit. I amb l’Osasuna, vam estar a punt de baixar a segona B. Has de ser conscient de com és de dura la categoria.

M’ha sorprès l’estructura de club, com està de bé. El lloc on ens entrenem i sobretot el factor humà; això és el millor que té aquest club. Normalment, els jugadors passen i aquestes coses són les que queden. És un actiu que és únic i m’he trobat amb un grup molt bo.

Sabem que tenim el límit salarial més alt i que s’ha fet una plantilla per pujar. En teoria, fent això les possibilitats augmenten. Després s’han de fer les coses bé i tenir un punt de sort. Però no pensem en l’any que ve ni en res, sinó a fer-ho al millor possible ara.

No. Cap.

Em veig bé. Físicament i mentalment. Però després s’ha de veure. És que no sé què passarà Quan et fas una idea, tot pot canviar de manera radical. Intento disfrutar del que faig. És preciós venir cada dia aquí a entrenar-se. I al juny, ja es veurà.