No s’havia ni disputat el primer quart d’hora de joc del duel entre el Terrassa i el Figueres, tot just els primers minuts de Carles Coto amb la samarreta de la Unió, el club que porta al cor, quan, en l’intent de recuperar una esfèrica, la mala fortuna i el dramatisme es va rabejar en l’empordanès. Fractura de peroné i luxació del turmell, una desgràcia que segava la temporada de Coto, un futbolista acostumat a viure lluny de casa després de traçar una trajectòria professional en diversos països arreu del continent, com ara Bèlgica, Xipre, Geòrgia, Bielorússia, l’Uzbekistan, San Marino i Grècia, a part del Barça, el Sevilla, el Benidorm i el Rayo Majadahonda, a l’Estat espanyol. Carles Coto ha crescut lluny dels seus, però ha forjat una mentalitat de ferró que l’està ajudant a superar un dels obstacles més grans de la seva carrera. El figuerenc ha cremat les etapes més complicades d’una recuperació a prova dels més durs i en ple confinament manté la il·lusió de continuar evolucionant per deixar enrere aquest malson: “Físicament em trobo molt bé. És cert que encara tinc moltes molèsties quan faig alguns exercicis, ja que porto la placa al peroné. A principi de maig, me la trauran i farem un pas més. Puc fer moltes coses de les que m’envien els fisioterapeutes i preparadors físics, però, tot i això, durant aquest període de confinament, no he pogut fer-ho tot a la perfecció. Per sort, tinc eines i espai a casa per poder treballar. Ja fa set mesos de l’operació i, dintre el que havíem pronosticat, anem pel bon camí”, comenta el futbolista del Figueres, optimista de mena: “Normalment, la placa es treu després d’un any, però per evitar que m’hagin d’operar ja amb el curs vinent en dansa i no haver de tornar a parar, hem cregut oportú fer-ho ara al maig. Retiraran la placa, si no és que el doctor hi veu alguna cosa estranya, i en quinze o vint dies ja podré estar fent el que faig ara i continuar progressant.”

Conscient que el més complicat ja ha passat i que a poc a poc tot es va posant a lloc, el jugador de l’Alt Empordà no afluixa tot i l’actual estat d’alarma i el confinament decretat: “El més dur de la recuperació és el temps que passes depenent d’alguna altra persona; és a dir, quan vas amb crosses, no pots conduir, etc. Actualment, quan corro en línia recta tinc bones sensacions, tot i que la molèstia de la placa és inevitable. Imagino que milloraré molt quan me l’hagin treta. Al final, és el meu cos que rebutja certs recolzaments a terra, ja que hi ha alguna cosa a dins que no és meva”, descriu Carles Coto, que assegura tenir la sort de gaudir d’una zona àmplia a casa per fer exercicis i no aturar de cap manera la recuperació: “A casa, tinc un jardí i puc treballar força. Puc fer una mica de carrera contínua i això és una sort durant el confinament. No podia permetre’m estar un mes parat. Hauria estat molt dur. M’agrada treballar, fer exercicis i no necessito que ningú m’incentivi. De fet, aquestes etapes de més treball específic personalment m’agraden.”