Fuetada i penitència

El Girona ho havia fet molt mala­ment, però tenia encara una última vida. Tot i que la dava­llada (una victòria i set der­ro­tes en vuit jor­na­des) era digna de càstig, que­dava una dar­rera gran opor­tu­ni­tat. “Ens va cos­tar molt arri­bar a pri­mera i no ho dei­xa­rem esca­par”, resu­mia Àlex Gra­nell, que va haver d’acom­pa­nyar un Euse­bio Sacristán superat en la vigília del par­tit con­tra el Lle­vant. Avui fa un any d’aque­lla final que va aca­bar de la pit­jor manera a Mon­ti­livi. Amb un des­cens, pen­dent només de sege­llar –l’única via era gua­nyar a Vitòria i eixu­gar set gols al Celta, que rebia un Rayo des­cen­dit–, que tan­cava un tra­jecte de dos cur­sos a l’elit i feia pagar una penitència que encara dura.

El Lle­vant no tenia tanta ansi­e­tat, però sabia que si els giro­nins gua­nya­ven li tras­pas­sa­ven la pressió, perquè l’atra­pa­ven i es feien seu el goal ave­rage. “Va ser una boge­ria. Jo fa molts anys que jugo a fut­bol i poques vega­des he vis­cut la tensió que es va viure en aquell par­tit”, recor­dava Pedro López, ara a l’Osca, després de vuit anys al Lle­vant. El pri­mer punt a favor de la tarda va ser per al Girona, amb l’apa­rició entre els esco­llits de Crist­hian Stu­ani, que es va fer una infil­tració per ser a la final. Mon­ti­livi empe­nyia. I els dos can­vis que va haver de fer el Lle­vant en defensa en 20 minuts sem­bla­ven una altra ajuda. L’èxtasi, natu­ral­ment, el va pro­vo­car l’uru­guaià, amb un gol d’opor­tu­nista (60’) que donava la vida. Però quan més bé ho tenia, es van repro­duir tots els mals del con­junt d’Euse­bio. L’avan­tatge que s’havia de defen­sar amb les dents va durar amb prou fei­nes dos minuts. No hi podia fal­tar el VAR, que va cor­re­gir una acció de penal i expulsió que hau­ria pogut ser el 2-1. I va arri­bar l’1-2, en un atac ràpid, ja en la recta final, que ensor­rava qual­se­vol expec­ta­tiva dels giro­nins.

Quan Del Cerro Grande va xiu­lar el final, l’escena va recor­dar desen­llaços tan fatídics com el del Lugo, la mare de les gar­ro­ta­des, o tan frus­trants com el de l’Osa­suna, amb els navar­re­sos impro­vi­sant una festa que estava pre­pa­rada per als de casa. Diver­sos juga­dors del Lle­vant, ja sal­vat de qual­se­vol perill, van mirar de con­so­lar –fins i tot l’àrbi­tre s’hi va afe­gir– els giro­nins, pal­plan­tats a la gespa i sense esma per fer res més que ves­sar llàgri­mes d’impotència, d’incre­du­li­tat, de des­es­pe­ració. Les cares a la gra­de­ria també ho deien tot. El Girona, que tan­tes ale­gries havia gene­rat, veia ober­tes les por­tes de segona un parell de mesos després de creure’s amb la feina pràcti­ca­ment feta.

A la sala de premsa, Euse­bio va dema­nar perdó: “He fallat al club. El pri­mer que vull fer és assu­mir la res­pon­sa­bi­li­tat de tot el que ha pas­sat. Crec que tinc una gran res­pon­sa­bi­li­tat.” Va ser un dis­curs de tres res­pos­tes, tren­cat per les llàgri­mes i la veu tre­mo­losa. Vuit dies més tard, pas­sat el tràmit de Men­di­zor­rotza (amb l’última der­rota blanc-i-ver­me­lla a pri­mera) i esgo­tat del tot, ara sí, el seu crèdit, Euse­bio pre­fe­ria no forçar per fer valer l’any de con­tracte que li que­dava i se n’anava cap a casa. I el Girona començava a ento­mar un cop de mal dige­rir i de mal redreçar . L’equip, ara que ha reprès l’acti­vi­tat a la Vinya, no perd l’espe­rança de superar la irre­gu­la­ri­tat de la tem­po­rada i recu­pe­rar el ter­reny per­dut.