Montilivi havia viscut partits amb molt poc públic. No cal recular fins a l’etapa prèvia a l’accés a l’LFP. I no són només partits de copa, com el que va reunir menys d’un miler d’espectadors al gener contra el Vila-real. També n’hi havia hagut algun amb quatre gats a segona A. No havia passat aquesta temporada, tot i el drama del descens. L’afició responia des de l’estiu i, tot i que no s’omplia, Montilivi tenia una assistència força més alta que en els primers mesos de les experiències anteriors a plata. A animar, a vegades a xiular –ahir fàcilment hauria tocat–, però hi eren. Fins que el coronavirus ho va aturar tot. Ahir, 101 dies després d’un Girona-Albacete amb 7.914 espectadors, va tornar el futbol a l’estadi. El primer duel sense públic d’un retorn que és de tot menys normal.

Érem pocs, i tots ben identificats i acreditats. Una trentena de membres de seguretat; quatre aplegapilotes; sanitaris i personal de neteja i manteniment; treballadors i directius dels clubs i els protagonistes. I mitjans, també exageradament limitats, i això que l’espai per treballar respectant totes les distàncies i mesures no l’acabaríem. Com fan els jugadors des que han tornat a l’activitat, ens va tocar seguir un protocol –mascareta, guants, control de temperatura– per situar-nos on treballem. L’estampa era trista. Els fotògrafs, a la primera fila de la graderia, sense poder trepitjar ni l’entorn del terreny de joc. Els jugadors suplents, repartits a la tribuna. A la llotja, comptats. Com fa sempre, l’speaker va donar la benvinguda “a tothom” abans de recitar els onzes. I amb l’entrada al camp dels jugadors, l’himne, que tampoc és el mateix sense l’esclat del públic.

En ple partit, sí que hi havia un al·licient. Sentir els crits dels jugadors,un no parar. De tant en tant, per megafonia sonaven crits de suport enregistrats d’aficionats. Però la sorpresa va arribar des de fora. Un grup d’aficionats del Jovent gironí molt enèrgics, amb megàfons i traques de petards, van posar-hi l’ambient des del “palco dels sastres”. Ni la pluja els va aturar.

Al final, ni roda de premsa (és telemàtica) ni zona mixta ni cap contacte amb jugadors. I a espavilar-nos, perquè hem d’abandonar el recinte passats 10 minuts. Veure partits a la tele sense públic es fa estrany. Viure’ls a l’estadi es fa dur, trist i desolador. Ha tornat només una part del futbol.