El millor remei

En un moment molt delicat, Pep Lluís Martí va fer dos retocs notables al darrere. Maffeo i Mojica van deixar pas a Calavera i Brian Oliván i no eren ni a la llarguíssima llista de suplents, amb la diferència que el de Sant Joan Despí tenia molèsties físiques. El colombià, en canvi, castigat i assenyalat. Més previsible era la formació del mig del camp en endavant. De potencial, n’hi havia. I el gol que tant s’havia fet esperar, en les dues primeres cites per falta d’agressivitat ofensiva i en l’última per infortuni, va trigar poc més de dos minuts a arribar. Va ser Samu Saiz qui va obrir la llauna, en un intercanvi de papers amb Stuani, que el va assistir.

Samu arrencava des de l’esquerra en un entramat amb els mateixos homes però amb un canvi que va funcionar al mig. Rivera va fer de pivot més posicional, i Borja García i Àlex Granell, més com a interiors, van tenir espai per rebre la pilota, progressar i connectar amb els companys. Rivera va perdre pilotes fàcils, però a Borja i a Granell se’ls va veure més. Com a Samu Saiz, que en moments puntuals pot desesperar però que té fonaments per ser diferencial, que en moments de crisi sempre s’agraeixen.

L’1-0 facilitava les coses. No només per alliberar de pressió els gironins, sinó també per afeblir encara més un Numància que arribava a Montilivi en caiguda lliure. El començament va ser dels locals, que trobaven com connectar amb els de dalt. Però no estava tot solucionat. Perquè el Girona és un equip inestable, capaç de combinar moments esperançadors amb fases fosques. Una falta innecessària de Brian Oliván, que es desplegava bé en atac però patia amb Sola, va acabar amb un cop de cap de Castellano al pal (15’).

El Girona s’havia tret de sobre el pes de la sequera (339 minuts sense marcar), però Cristhian Stuani encara no. I no tenia cap intenció de deixar passar un partit més de buit. Va pagar el peatge de fallar una ocasió molt clara, des de dins l’àrea amb la cama esquerra (30’). Però quan ja s’estava acabant la primera part –després d’una ocasió d’Aday i algunes arribades sense concreció del Numància–, l’uruguaià va saldar deutes. En una combinació de molt nivell, que va tornar a començar Granell, va continuar Borja García amb una passada d’una qualitat suprema i va rematar el de sempre.

Un rival sense fe

El 2-0 va acabar de donar tranquil·litat al Girona, però encara més agraït per als de casa va ser la inoperància del Numància, que si en la primera part s’havia estirat una mica, després del descans va semblar que dimitia. Sempre va estar més a prop el 3-0 que el 2-1, i l’estat crític del Numància havia de donar molta tranquil·litat al Girona. Quan superaven una línia de passada, els gironins trobaven els espais que volien. Stuani va connectar amb el cap una bona centrada de Calavera. Tampoc hi va haver cap setge, però és que no va fer falta. Amb tota la comoditat, Martí va fer descansar Borja i, més endavant, Samu Saiz. Stuani, en canvi, intocable. Amb el reguitzell de canvis, el Girona es va desdibuixara una mica i va fer la sensació que ja en tenia prou. Stuani en va tenir una altra, i el Numància no ho va provar ni a la desesperada.