Ignasi Miquel s’ha confirmat en aquesta represa com un dels futbolistes del Girona que està en un millor moment. El central desborda superioritat sobre el terreny de joc; exuberant físicament, s’anticipa, va al tall, es mostra intractable per dalt, guanya pràcticament tots els duels, és difícil veure’l fora de lloc... no se li pot posar ni un però, al rendiment del defensa darrerament, i ahir, en el seu retorn a La Rosaleda no va ser cap excepció. Contra el Màlaga, equip en el qual va militar mitja temporada 2017/2018 a primera divisió amb qui va disputar 20 partits, tots de titular, es va exhibir de nou, malgrat que la seva actuació no va servir perquè el conjunt blanc-i-vermell sumés els tres punts.

Quedar-se amb deu va condicionar-ho tot per a l’equip que dirigeix Pep Lluís Martí, també per a la defensa, que va perdre aviat Christian Rivera, un jugador que s’havia convertit en les últimes dates en un suport important. En aquest context, i per sota del marcador, a Ignasi Miquel va tocar-li abastar més metres i sortir de zona més del que acostuma a fer, però va fer-ho amb solvència, controlant Sadiku, el punta rival, i també les aparicions de Juanpi, el mitjapunta que queia pel seu sector.

Pel que fa a les dues dianes encaixades, poc hi va poder fer. En la primera, de Cifu, que va rematar de cap al segon pal a l’esquena de Brian Oliván, es va quedar sense marca cobrint espai dins de l’àrea, amb els possibles rematadors rivals ja vigilats per jugadors blanc-i-vermells. En el segon, de Sadiku, ell era qui estava pendent de l’ariet albanès abans de la centrada, i qui el va deixar marxar en la desmarcada per forçar un fora de joc que no va existir, ja que Brian Oliván, desafortunat ahir al darrere, es va quedar despenjat.

També en atac, en alguna fogonada, es va mostrar Ignasi Miquel, una amenaça en el joc aeri en qualsevol córner o falta penjada a l’àrea, que va protagonitzar en la segona part una bona incursió a camp rival després de robar una pilota que Aday no va encertar a centrar. Al tram final, se’l va tornar a veure a dalt, quan amb l’equip amb línia de tres en defensa, es va animar a pujar per la banda esquerra per tal de donar amplitud i profunditat i, tot i no ser el seu hàbitat natural i no destacar, tampoc va desentonar.