Avui fa 50 anys de la inauguració de l’estadi del Girona. El club deixava enrere una etapa de quatre dècades a Vista Alegre, l’únic camp en què havia jugat des de la seva fundació, el 1930, i estrenava un escenari construït i pensat per a un impuls esportiu del Girona en les categories estatals que no va arribar i que va generar moments de molta dificultat. Amb fases crítiques i etapes de reconstruccions, l’estadi ha estat testimoni d’emocions fortes i ha viscut partits des de molt avall (regional preferent) fins a tocar el cel de la primera divisió, amb l’arribada en competicions oficials d’equips com el FC Barcelona i el Real Madrid, que l’havien visitat en amistosos. Montilivi, que tenia com a primera denominació oficial Estadi del Girona CF, ha quedat associat de ple a la trajectòria del Girona, que fa coincidir l’efemèride de l’estadi amb el 90è aniversari del club, fundat el juliol del 1930.

El 1967, després d’estudiar diverses ubicacions, es va fer el primer pas amb la compra dels terrenys a Montilivi. Els impulsors de l’obra van ser Narcís Codina –va rellevar el 1968 Pere Saguer a la presidència–, Benjamí Colomer, Quim Ribas, Josep Garrido, Joan Vidal, Josep Ribera i Jaume Grabuleda, coneguts com Els set magnífics. Les obres es van allargar més de dos anys i van acabar costant uns 30 milions de pessetes. Tot plegat, per tenir un estadi de molt nivell, amb una capacitat incerta perquè les graderies de ciment sense seients ho dificultaven, tot i que es calcula que el dia de la inauguració hi havia més de 20.000 persones. La immensitat de l’estadi lligava amb unes expectatives altes sobre la trajectòria de l’equip, però l’estancament a tercera divisió va impedir fer un impuls i engrescar l’afició. Les graderies quedaven pràcticament desertes un partit rere l’altre.

El club va anar arrossegant problemes, tant al camp –va baixar a preferent el 1982– com als despatxos, amb deutes i impagaments, que van conduir a la municipalització de l’estadi, el 1984, com a solució per eixugar la hipoteca que encara pesava sobre la construcció del recinte. Tot i que la municipalització havia de donar oxigen al club, els problemes no es van acabar, amb crisis cícliques que amenaçaven la viabilitat del club. I l’estadi, de retruc, presentava una imatge cada cop més deplorable. Va tocar fons amb l’enfonsament de la graderia de preferent, el 1996. El forat no es va ni tapar fins al cap de set anys, en què s’hi va instal·lar una lona que com a mínim dignificava una mica més la imatge del recinte i que no es va retirar fins al 2009, ja amb el Girona a la Lliga de Futbol Professional. Aprofitant el pla Zapatero, la nova graderia de preferent es va inaugurar el 2010. Era durant l’etapa de Josep Delgado, que va remodelar els budells de l’estadi i va refer l’àrea esportiva. I més endavant, ja a primera divisió, el Girona va fer una altra revisió amb la instal·lació de graderies retràctils als gols i a preferent que van permetre ampliar l’aforament –era de 9.282 espectadors un cop retirada la lona– fins als 14.500 seients. Va ser al final del primer curs a primera, el juny del 2018, que l’Ajuntament va aprovar la concessió de l’estadi al Girona per 50 anys. El club va presentar al consistori un pla d’inversions que deixava molt a llarg termini les reformes estructurals d’un estadi que avui celebra 50 anys de futbol.