El Girona és un senyor equip. Ara sí. Amb Fran­cisco sí. Els blanc-i-ver­mells han redreçat una dinàmica irre­gu­lar i llui­ta­ran amb tots els argu­ments, ara sí, per tor­nar a pri­mera. Fins a l’últim dia. I con­tra l’Elx. Entre dijous al Martínez Valero i diu­menge a Mon­ti­livi, la reso­lució d’una tem­po­rada anòmala, ina­ca­ba­ble i fei­xuga, però que pot aca­bar duent una altra vegada a l’elit un equip que, ara sí, car­bura. De recur­sos, ja n’hi havia. Però feia falta lli­gar-los. I Fran­cisco ho ha acon­se­guit. Té tot el mèrit l’andalús en dotar de soli­desa i con­sistència l’equip i, tant o més, de fer pos­si­ble, via­ble i deter­mi­nant la coha­bi­tació de fut­bo­lis­tes d’una classe supe­rior com Samu Saiz i Borja García, els millors socis de Crist­hian Stu­ani. L’Alme­ria, que ja va caure a Mon­ti­livi, va per­dre també en la tor­nada. Per la ins­pi­ració de Samu, autor d’un gol i una assistència cap al de sem­pre, però també per l’actu­ació coral d’un grup que va saber superar les fases de pati­ment. Que en un play-off d’ascens sem­pre n’hi ha. En defi­ni­tiva, una eli­mi­natòria com­pletíssima dels giro­nins, que arri­ben al moment defi­ni­tiu en la seva millor versió.

Tan pre­vi­si­ble era que Fran­cisco retoqués poca cosa –només va haver de subs­ti­tuir Aday per pro­ble­mes físics– com que José Gomes fes una pro­posta més deci­dida i valenta d’entrada. No només va començar amb línia de qua­tre al dar­rere, sinó que, amb Juan Muñoz recu­pe­rat (s’havia que­dat a casa en l’anada) i José Cor­pas també al camp, els anda­lu­sos tenien més pólvora. Els seus qua­tre màxims gole­ja­dors al camp. No hi havia millor antídot que el que va tro­bar només de començar el Girona, que ja va ser l’autor del pri­mer xut a porta, de Gum­bau, i del pri­mer córner. En l’acció con­ti­nu­ada, Jairo va estar bé anant a bus­car l’extrem i, després d’un rebuig, Samu Saiz la va engal­tar des de la fron­tal per sor­pren­dre Sivera. El 0-1 (4’) era or pur per al Girona. Perquè obli­gava els locals a fer-ne tres, i perquè car­re­gava d’encara més con­fiança els giro­nins. Tot i una apa­rició pun­tual de Darwin ben resolta per Riesgo (14’), el con­junt de Fran­cisco va fer una arren­cada sublim. Quan recu­pe­rava la pilota, tenia la tran­quil·litat i la paciència de fer-la cir­cu­lar i bus­car els homes bons entre línies. I sense pilota, no s’acu­lava. Con­trol, com dijous, i més pro­ducció ofen­siva. Samu va tenir una ocasió de fer el segon, ben assis­tit a l’espai per Stu­ani, però es va atre­vir a pro­var una rabona i no va ni rema­tar. L’esce­nari era idíl·lic. Però va arri­bar l’1-1, de Lazo, que va apro­fi­tar que tot­hom va anar a fre­nar Darwin (26’). El gol va enva­len­tir l’Alme­ria i va fer mal al Girona, que va pas­sar una fase més fosca.

Tocava patir, saber patir. Entre la pausa d’hidra­tació i el des­cans, el duel es va embru­tir. Topa­des, recri­mi­na­ci­ons i molta tensió. Stu­ani, molt ben habi­li­tat per Gra­nell, va ser atro­pe­llat dins l’àrea per Sivera, que abans va tocar pilota, i de seguida Gum­bau es va jugar la ver­me­lla. Els giro­nins van per­dre el con­trol, la pos­sessió i la calma de la pri­mera fase.

El Girona va estar a punt de dei­xar glaçat el rival poc després del des­cans, amb una ocasió de cap de Borja després d’una cen­trada d’un altre nivell de Samu. Els giro­nins van fer un pas enda­vant res­pecte a la recta final de la pri­mera part. Però la tensió va anar pujant, entre altres coses perquè l’àrbi­tre va apli­car un cri­teri des­con­cer­tant amb les tar­ge­tes. Amb l’1-1, el neguit era alt, tot i que els anda­lu­sos neces­si­ta­ven dos gols per fer-se seva l’eli­mi­natòria. Fran­cisco va inven­tar situ­ant Maf­feo d’extrem esquerre, tot i que la lesió de Mojica va fer recu­lar el de Sant Joan Despí. L’Alme­ria encara hi creia, tot i que Asier Riesgo reso­lia bé la feina quan no hi arri­ba­ven els cen­trals, que van tor­nar a bri­llar. Feia falta l’ajuda i la feina de tot­hom. I tots n’hi van posar. Com els actors secun­da­ris. També els tres reis del talent, que se sacri­fi­ca­ven en fase defen­siva. I van tenir temps, esma i classe per tor­nar a fer una asso­ci­ació magis­tral i con­fir­mar del tot, amb el 31è gol de Stu­ani, l’accés a la final. Aquest Girona fa bona pinta. Ara sí.