Una victòria. Amb qualsevol resultat. Fins i tot un 0-0, tot i que això costaria 120 minuts d’espera i neguit. El Girona tornarà diumenge a primera divisió si diumenge és capaç de tombar l’Elx a Montilivi fent bo el resultat que més s’adiu a la patètica imatge que oferia el Martínez Valero, amb una gespa indigna. Condicionats en l’elaboració de joc, els gironins van minimitzar riscos i van fer brillar la consistència que els ha donat Francisco. Un primer pas està fet. Falta el definitiu.

Si en les semifinals el tècnic andalús ja va deixar clar que no era moment per a rotacions, en la final, encara menys. Els de sempre, o tots els que hi podien ser, perquè Mojica s’ho va haver de mirar des de casa i Aday, des de la graderia. A l’altre costat, Pacheta, l’home dels canvis constants, sí que va fer moviments. I no només d’homes (tres retocs) sinó també d’esquema, perquè es va protegir amb tres centrals i va buscar profunditat als carrils, amb un esquema que ja va aplicar en el duel de fa dos mesos contra el Girona de Pep Lluís Martí. Des de l’arrencada, però, el protagonisme no se’l va endur cap jugador de l’Elx ni del Girona, sinó l’impresentable estat del terreny de joc. Es veu que a LaLiga, àvida d’extremar les limitacions de segons què, no li deu fer res que una final cap a primera, un dels punts màxims d’audiència que pot tenir la categoria de plata, es jugui en un camp de sorra. És clar que si són capaços de fer coincidir el partit definitiu amb la final de la Champions, res ha d’estranyar.

El pèssim estat del camp va semblar convertir el duel en una mena d’exercici de supervivència. Per si en tenien cap dubte, els primers minuts van servir perquè els jugadors constatessin que seria impossible lligar tres passades bones. I entre això i la tensió pròpia d’un partit de tanta transcendència, els uns i els altres van prioritzar d’entrada no tenir ensurts. En finals, encara que siguin d’anada i tornada, els detalls compten molt i els errors encara penalitzen més. Refusos contundents des del darrere, córners i fins i tot serveis de banda a l’olla, i poques pilotes a terra. I, quan ho intentaven, els era complicadíssim. Mal escenari per a futbolistes com Borja García i Samu Saiz. El Girona va trigar una bona estona a intentar assumir el control des de la possessió. Tampoc l’Elx, especialista a buscar espais, se sentia còmode. De fet, Asier Riesgo es va passar tota la primera meitat sense haver d’intervenir. A l’altra àrea, Èdgar Badia va aturar un xut des de molt lluny de Granell (11’), el primer del partit. Els gironins feien un bon paper en la contenció, en el balanç defensiu, i mantenien a ratlla els futbolistes de segona línia del conjunt local, que ho va provar per l’esquerra, buscant Dani Escriche i també Juan Cruz. El lateral va fer una centrada que Nino va rematar alt (36’) i una paret amb Escriche que va acabar al lateral de la xarxa (41’). En la recta final de la primera part, el conjunt de Francisco va mirar d’intimidar en accions a pilota aturada, amb una falta penjada per Granell i un parell de córners seguits que els locals van treure amb algun problema. Si podia, l’equip blanc-i-vermell volia assumir el control, pel perfil de jugadors que tenia, però li costava molt més del que hi estava acostumat. Molt més del que hauria pogut fer en un terreny de joc en unes condicions mínimament òptimes.