El 0-0 que va deixar el primer assalt de la final cap a primera, en un terreny de joc en unes condicions indignes, és perillós. El Girona ho té tot per fer, perquè no hi ha cap avantatge per defensar, però sap bé què ha de fer i té arguments per creure-hi. Amb Francisco Rodríguez, l’equip no només és més sòlid i fiable, sinó que ha guanyat els quatre partits com a local, que és el que necessita demà –també li valdria un empat sense gols, però fent-lo resistir a la pròrroga– per tornar a ser de primera. I la productivitat a Montilivi no ve de nou, perquè ha estat el gran actiu de l’equip, també quan era molt més irregular i inestable.

El contrast entre el rendiment a casa i a fora dels gironins durant la lliga ha estat bestial. Quart pitjor visitant amb 16 punts, l’equip va acumular 31 punts més (47) com a local, una xifra que només l’Osca, campió, va superar (48). Les relliscades han estat puntuals, amb dues derrotes –la de l’Elx (0-2), amb Unzué, i una repassada del Mirandés (0-3), amb Pep Lluís Martí– i cinc empats, tres dels quals el castigarien si es reproduissin demà. Un cop superat el confinament, els blanc-i-vermells han jugat sis partits a casa, ja sense aficionats, i tots han acabat amb un resultat que seria vàlid demà. El factor camp és relatiu sense públic, però el Girona té la tranquil·litat de jugar-se-la allà on millor s’ha sentit durant tota la temporada. I en un terreny de joc que estarà a anys llum del que hi havia dijous al Martínez Valero.