Més complicat que mai
El Girona no perd la fe de poder retenir Stuani, però el club té clar que és una missió quasi impossible
A més de convèncer-lo per jugar un any més a 2a A, el límit salarial es presenta ara com el gran obstacle
Queda menys d’un mes per al 5 d’octubre, el dia que es tancarà el mercat d’estiu més estrany que es recorda, a causa de tot el que ha provocat la pandèmia de la Covid-19. Per al Girona encara és tot més complicat, i és que fa quinze dies que va acabar la temporada amb la decepció de no pujar, i es veu obligat a afrontar la reconstrucció més important dels últims anys. Un galimaties d’entrades i sortides al qual mai abans el director esportiu, Quique Cárcel, s’havia hagut d’afrontar des que va aterrar a Montilivi. I tot, o pràcticament tot, està condicionat per una sola decisió. La més complicada possible. Un debat en el qual ningú es vol veure immers, però no hi ha més remei. I és que saber si Stuani continuarà vestint de blanc-i-vermell és el que ho pot canviar tot. De moment, però, la incertesa és màxima i trobar un final feliç per a totes les parts sembla un equilibri pràcticament impossible.
D’entrada, i això ningú ho dubta, la continuïtat del màxim golejador de la història del Girona en el futbol professional es presenta més complicada que mai. “Té tres anys més de contracte amb nosaltres, però és complicat tenir un jugador amb els números que té ell. En el futbol, el més buscat és el gol, i altres clubs segur que intentaran fitxar-lo. No hem aconseguit pujar, i ara la continuïtat de Stuani un curs més és molt complicada. Descartar-lo totalment no ho farem, ja que ell se sent identificat amb el club i el projecte, però serà difícil que continuï”, va dir el mateix Quique Cárcel en la roda de premsa que va fer dies després de la decepció contra l’Elx. El discurs és clar, i no només de la direcció esportiva, sinó també dels propietaris. “El curs passat, després de baixar, vam dir que faríem tots els esforços per retenir-lo i molta gent ho va qualificar d’impossible, però ho vam aconseguir. Aquest any no ens enganyarem, Stuani és qui és. La il·lusió la tenim i les dues parts tindríem ganes d’intentar-ho, però veurem els esdeveniments. No tanquem la porta, però la realitat és la que és”, va dir Pere Guardiola dos dies després del discurs de Cárcel.
Dificultats creixents
El repte de mantenir Stuani no és nou. A l’uruguaià li han sortir pretendents sense parar des que va arribar a Montilivi pels seus registres, i és que amb 71 gols en tres temporades el 7 del Girona és el davanter que tothom voldria tenir. De fet, des que va aterrar a Montilivi ha marcat més de la meitat dels gols de l’equip, que han estat 135. Per aquests motius l’estiu passat, després de baixar de primera amb un tram final de lliga lamentable, semblava del tot impossible convèncer Stuani per jugar a 2a A. El Girona ho va aconseguir, i és que el davanter uruguaià va voler assumir el repte de guiar l’equip en el retorn a primera. No va ser un camí fàcil, i és que l’afició va patir de valent. De fet, en la pretemporada –es va incorporar tard després de la copa Amèrica– només va jugar un partit i en les dues primeres jornades de lliga no va jugar per unes molèsties que feien témer el pitjor, però tres dies abans de tancar-se el mercat va arribar l’anunci.
A diferència del curs passat, ara Stuani arrencarà amb la resta del grup des del primer dia, i de fet ahir ja va passar el test PCR amb la resta de companys. El gran problema que té el Girona, però, no és convèncer Stuani per quedar-se. Aquest pas, si es fa, costarà segur, perquè a punt de complir els 34 anys l’uruguaià tindrà poques oportunitats més enllà d’aquest estiu per firmar un gran contracte amb un club de l’elit, però el que centra ara els grans esforços del Girona és gestionar què implica que Stuani es quedi. I és que el límit salarial és una llosa que pesa una barbaritat sobre la plantilla del Girona, i l’uruguaià és, lògicament, qui més pes té en la massa salarial de l’equip.
Per tot això la decisió de retenir el màxim golejador de la història del club en el futbol professional és una arma de doble tall. Si es queda, el Girona s’assegura el davanter que voldrien tots els equips de 2a A i fins i tot la meitat dels de primera, però a canvi hauria de prescindir de moltes altres peces clau per quadrar els números. Si la decisió, en canvi, és separar els camins, el Girona podria retenir algun altre jugador amb un pes important dins la plantilla i, fins i tot, podria aconseguir un traspàs que fes créixer el límit salarial encara més. Enmig d’aquest dilema d’extrems és on es troba Quique Cárcel, buscant un equilibri que ningú voldria haver de buscar perquè sortir-hi guanyant sembla, ara mateix, d’allò més complicat.