La valentia de Francisco

Arribar al camp del líder amb nou baixes feia posar de manera irremeiable l’etiqueta de víctima al Girona. Francisco tenia la possibilitat d’assumir-ho, mantenir un perfil baix, deixar tot el protagonisme per a l’Espanyol i pregar per mirar que no passés gaire res. Però va preferir fer una aposta més agosarada. No només tenia una allau d’absències, sinó que feia rotacions. Calavera i Luna, laterals amb més ofici i també molta més càrrega, van cedir el pas a Yan Couto i Franquesa, més tendres i més ofensius. I al davant, la sorpresa grossa. El tècnic, que a Saragossa havia esmenat el dèficit de migcampistes fent debutar de titular el jove del filial Ramon Terrats, va fer el mateix amb Àlex Pachón, que s’integrava per primera vegada en tot el curs a la dinàmica del primer equip i ho feia directament a l’onze. L’escenari era radicalment diferent per a Vicente Moreno, que va calcar l’equip de l’anterior cita, a Fuenlabrada. Però la posada en escena va ser millor la dels gironins que la dels periquitos. I l’escenari s’hauria pogut posar de meravella per al Girona si Samu Saiz, en un contraatac clamorós, no hagués pecat d’individualista. Arrencant des del mig del camp, no va voler veure ni Pachón ni Yoel Bárcenas a la dreta ni Pablo Moreno a l’esquerra. S’ho va voler fer tot sol i, ja dins l’àrea, va perdre l’avantatge i una ocasió d’or (10’).

Una altra sortida ràpida de Franquesa (12’) feia intuir que el Girona tenia les idees clares. De fet, se sentia més còmode que l’Espanyol, que no donava continuïtat al joc i només apareixia de manera puntual a l’àrea de Juan Carlos. A pilota aturada, com en un xut molt llunyà de falta d’Embarba o un parell de córners que el porter va treure amb problemes, sobretot un que hauria pogut acabar amb autogol (27’). Amb un bon treball dels centrals, Bernardo i Bueno, i dels migcampistes, el Girona deixava passar els minuts amb relativa tranquil·litat. Al davant, alguna passada a l’espai de Samu Saiz i poca cosa més, perquè a Pachón no se’l veia, i a Moreno i Yoel Bárcenas, ben poc. La calma al darrere, però, va durar fins que la societat Embarba-RDT va trobar la primera connexió. Va trigar 40 minuts, però va ser letal. Amb la col·laboració de Yan Couto, que es va quedar enganxat amb Vargas, va trencar el fora de joc i va habilitar el golejador blanc-i-blau, que no perdona. Ell no.

L’avantatge no va donar comoditat a l’Espanyol, que confiava resoldre el duel en alguna aparició puntual dels seus referents. Els gironins anaven fent, tot i que trobaven a faltar capacitat d’amenaça al davant. Samu va fer un xut ajustat i Cristóforo va topar amb una bona correcció de Darder. A l’altre costat, Juan Carlos tenia poca feina. De fet, passava ben poca cosa. L’Espanyol no les tenia totes i el Girona, ben viu, era innocent a partir de tres quarts de camp. Fins que Yoel Bárcenas va capgirar el guió. El panameny va rebre una passada a l’extrem, es va animar amb una progressió en horitzontal i es va inventar un xutàs amb l’esquerra que va superar Diego López (83’). Els locals s’havien adormit i ho pagaven. Però no n’hi havia prou. Perquè, en ple desconcert periquito, Santi Bueno va controlar una pilota a l’àrea local, va rebre una trepitjada de Cabrera i López Toca va assenyalar penal. Samu Saiz no va perdonar. I el Girona, aquest cop, va saber resistir i endur-se el premi gros.