Ningú juga a res

Preveia un partit de lluita, intensitat i segones jugades, i Francisco va alinear els futbolistes amb més ofici. Amb l’excepció de Santi Bueno, que es va mantenir en l’onze tot i el retorn de Ramalho. La previsió era que fos un duel de mastegar sorra, i es va dur a l’extrem. Els gironins van començar manant, i fins i tot Bueno va estavellar una pilota al travesser, tot i que la jugada va quedar invalidada per fora de joc. La iniciativa, però, va durar molt pocs minuts als gironins. Tampoc l’Alcorcón feia res de bo amb la pilota, i el partit es reduïa a un intercanvi de salts, contactes i caigudes. El primer ensurt per als visitants va ser després d’un servei de banda llarg, amb rematada de Gorostidi (17’). Poc després, va arribar la primera gran ocasió dels gironins, en una centrada de Calavera –es va desplegar bé per la dreta– a la qual Mamadou no va arribar per poc. El rebuig de Dani Jiménez el va recollir Yoel Bárcenas, però el seu cop de cap no va poder superar el porter (22’). El segon avís va ser una acció de Cristóforo, que poc després de veure la primera groga se la va jugar posant el peu en una altra jugada. I el tercer avís encara feia més mala pinta. Perquè va ser un penal, absurd i innocent, comès per mans de Samu Sáiz quan es regirava i volia fer el control per començar un contraatac. Marc Gual, que n’havia marcat dos dimarts a Castàlia, va assumir la responsabilitat, però va xutar massa alt, al travesser i cap a fora (34’). El Girona guanyava una vida, ja que un gol en contra encara hauria accentuat més la duresa i la dificultat d’imposar-se al conjunt d’Anquela. No va passar res més de bo fins al descans. Per més que el guió previsible fos el d’un partit lleig, als gironins se’ls havia d’exigir més amb la pilota als peus. Samu Sáiz no estava gens fi en les passades, i Mamadou no en rebia ni una en condicions al davant.

Francisco no va voler assumir cap risc amb la groga de Cristóforo i va fer entrar Ibrahima Kébé, un cop superada l’absència per coronavirus. El guió d’espessor i nul·litat d’uns i altres no s’alterava. Gumbau no va saber connectar una bona passada de Luna dins l’àrea (49’). Feia la sensació que, per poc que afinés, el Girona havia de ser capaç de crear perill al cuer. Però no hi havia manera. Passaven els minuts i no canviava res. Els gironins, que es col·lapsen quan han de dominar, no mostraven prou ambició per buscar el desequilibri del duel. I els madrilenys, que no es capficaven amb l’empat, també atacaven amb molta timidesa. El Girona trobava a faltar la inspiració de Mamadou Sylla, determinant en cites anteriors. Ahir, no en caçava cap. Li faltava poc, com a l’hora de connectar una centrada de Calavera, però el cas és que no hi arribava. I sense ell, la foscor. El Girona es va estirar una mica, tot i que quan Francisco va fer entrar Pablo Moreno va decidir prescindir de Samu Sáiz. No havia estat gens precís, el madrileny, però com a mínim és dels que la volen sempre i dels que poden desembussar partits tan lletjos.

El Girona va demanar penal per unes mans en un servei de banda (80’). Hi posava més ganes de trepitjar camp rival el conjunt blanc-i-vermell, però tampoc feia patir gaire l’Alcorcón. I quan ho deixes tot obert, sempre et pots cremar, sobretot quan estàs en una dinàmica que no té res a veure amb la del rival. Els madrilenys en van tenir prou amb un parell d’aparicions de Barbero per desmuntar una defensa tova. El primer va acabar amb ensurt, amb un xut desviat. I de seguida, la garrotada. Monchu va perdre una pilota d’aquelles que no s’han de perdre, Barbero va arribar amb facilitat davant Juan Carlos i va fer un xut que entre el porter i el travesser van escopir. Però el va recollir Arribas, que es va desfer de Bueno i va provocar l’èxtasi dels madrilenys. El Girona, que havia fet poques pessigolles al rival, tampoc li’n va fer a la desesperada. I l’Alcorcón, com el Màlaga, el Mallorca, l’Almeria, el Lugo, el Fuenlabrada i l’Sporting, van deixar la porteria a zero contra el Girona. Temps de sequera a Montilivi.