La vida laboral en el món del futbol no té res a veure amb la de la resta d'oficis. Els treballadors de la pilota canvien d'una empresa a l'altra de manera contínua. Si hi ha un càrrec susceptible a la fugacitat, això sí, és el d'entrenador. A les banquetes mana la llei de l'efímer. Els cicles esportius es consumeixen de manera cada vegada més ràpida, i és per aquesta raó que rarament un tècnic dura més de cinc anys en un mateix club. Això sí, sempre hi ha excepcions. Aquí, la més remarcable és la de l'entrenador del Santfeliuenc, Andrés González, que és el català que encadena més temporades en una mateixa banqueta en categories estatals (de primera divisió a tercera). El tècnic cornellanenc encetarà enguany la desena temporada al club del Baix Llobregat, una xifra només comparable a la d'Oriol Alsina, que ha enllaçat més anys al Llagostera, però ho ha fet alternant rols.

Tot aquest temps a Sant Feliu fa que el vincle entre González i el club blanc-i-blau sigui ja sentimental. Entitat i entrenador han crescut plegats. De la regional preferent del 2007 a la tercera divisió del 2016, amb l'equip consolidat a la categoria després de tres temporades. “Em sento orgullós d'haver tingut aquesta relació duradora i de veure que les coses han anat funcionat”, afirma el tècnic de 44 anys, que admet que el Santfeliuenc ha canviat molt en aquesta dècada: “Hem fet un salt de dues categories i el club ha crescut molt en tots els aspectes.” D'altra banda, a part dels resultats esportius, que sempre han estat positius –els dos últims cursos l'equip s'ha salvat en l'últim sospir, però l'objectiu s'ha assolit–, Andrés González explica la recepta per encadenar tants anys a la mateixa casa: “Al Santfeliuenc hi ha un nivell de coherència que en altres circumstàncies seria normal, però veient els veïns en el món del futbol és alt. A això s'hi ha d'unir el fet que el club em deixa treballar amb total llibertat i sense cap tipus d'ingerència. Hi ha una connexió i una sintonia amb els dirigents que és evident, i tot això és clau.”

Molts cops, quan no és el club que fa fora un entrenador, són els tècnics els qui volen canviar d'aires. No és el cas de González, que té molt clar que enlloc estarà millor que a les Grasses: “Sincerament, quan era més jove tenia una miqueta més d'inquietud, però a mesura que em faig gran cada cop em preocupa menys estar tant temps en un mateix lloc. Quan veus el que passa al teu voltant, valores molt el que tens.” El tècnic del Santfe, doncs, fa retrospectiva i valora positivament l'última dècada. Els seus dos millors records són força recents. “Si m'hagués de quedar amb alguna cosa seria amb l'ascens a tercera en la promoció contra el Masnou (2013), i també amb la permanència del 2015, que vam celebrar a la tarda, al camp del Cornellà. Havíem guanyat el nostre partit al matí i necessitàvem que els verds se salvessin. Ho van aconseguir en l'últim sospir. Imagina't, érem uns aficionats més...”, rememora González, que enguany encetarà un projecte molt renovat amb tretze cares noves i vuit jugadors que continuen. La fita és clara: patir menys que els darrers dos cursos, en què el tècnic ha fet “un màster i un doctorat en sofriment”, tal com ell mateix afirma. “No em marco objectius a llarg termini, però sempre dic que s'ha de millorar la classificació de la temporada anterior”, diu González, que té molt clar que la identitat del Santfeliuenc es mantindrà: “L'equip és nou, però jo tinc una manera determinada de veure el futbol, i això no canviarà. Veurem un Santfe millor, però amb una filosofia continuista, amb el mateix estil de joc.”