Girona
GERARD GUMBAU
MIGCAMPISTA DEL GIRONA
“Sento un plus de responsabilitat”
“Em poso més pressió de la que m’hauria de posar”, reconeix el mig de Campllong, conscient que jugar a casa suposa una càrrega extra
“Per mi no entrar-hi em generaria la sensació que ens ha faltat alguna cosa; per futbolistes ho hauríem de poder aconseguir”
Gerard Gumbau i Garriga (Campllong, 18/12/94) és un dels pocs jugadors gironins del Girona i, després de gairebé una dècada al planter de Torres de Palau, ho viu tot amb més sentiment, però també amb més pressió. No se n’amaga, i assegura que és el primer de posar-se aquesta responsabilitat. L’esquerrà, protagonista del Girona-Castelló amb dues assistències, parla de les crítiques i de les expectatives de l’equip i revela per què es va perdre la final fatídica contra l’Elx.
Quina assistència l’omple més? La segona és de nivell, però la primera serveix per trencar el malefici amb els córners…
Estic content perquè un treballa tota la temporada perquè surtin aquestes coses. Totes dues van ser maques perquè una ens va servir per marcar d’estratègia, cosa que dona un plus a tot l’equip, ja que en aquesta categoria se’ns requereix estar molt bé en aquest aspecte. La igualtat és màxima i, si no estàs fi en un partit, l’estratègia et pot donar punts. La segona va ser precisa perquè Yoel definís a la perfecció i estic content per ell i per l’equip, ja que necessitàvem la victòria com l’aigua.
Els 104 primers córners, sense cap gol. Feia mal d’ulls. Es nota que tenen ara setmanes netes per potenciar l’estratègia?
El fet de tenir més temps per treballar-ho pot ser un factor que ens ajudi a millorar. Hem tingut molts partits entre setmana i no queda temps per treballar aspectes tàctics i d’estratègia. No acabàvem de funcionar, ja que, quan el llançador estava bé, els moviments no acabaven de ser correctes, o quan els moviments eren perfectes, el llançador no estava fi. És una cosa grupal, la pilota ha d’anar al lloc i els moviments han de ser clars per trobar l’espai. Ho estem treballant, el mister hi incideix molt i ens ho prenem molt seriosament.
S’està erigint com el principal executor de la pilota aturada?
En categories inferiors, sempre he executat l’estratègia però, com que soc alt, pel que fa a moviments, treballem altres variants; hi ha companys que llancen bé i ens adaptem. A Miranda també vam generar un gol des de l’estratègia sense ser una assistència nítida, i això ens ha de donar confiança a tots.
Se sent una mica l’hereu de Granell?
En aquest sentit de l’estratègia sí. L’Àlex era un gran llançador i el Girona ha fet molts gols gràcies a ell. El curs passat l’observava molt i n’aprenia. El Girona sempre s’ha caracteritzat per treballar bé l’estratègia i fer gols. Esperem que en l’últim partit hi hagi hagut un punt d’inflexió i en fem molts més.
Granell, capità i referent, va ser xiulat la temporada passada. Se sent molt exigit, fins i tot assenyalat, per l’entorn?
Més que exigit per l’entorn, que ho desconec ja que no llegeixo mai res, sí que en l’aspecte personal em poso molta més pressió de la que m’hauria de posar. Jugo pel meu club, soc a casa, jugo per la família, els amics, la meva parella, tot i que ara no poden ser al camp. Sento un plus de responsabilitat i això, a vegades, pot anar bé o et pot passar factura perquè ho vius molt més i t’afecta tot una mica més. Al final has de saber ser conscient del teu treball, del dia a dia i que no se te’n vagi el cap en això.
Granell, però, deia que el condicionava tot això?
Jugar a casa et suposa una càrrega extra. Quan et va molt bé sempre seràs el millor i quan no va tan bé sempre hauràs d’aguantar més cops que els altres. Per això som futbolistes i som a casa, perquè sentim els colors, i això és important.
Segueix les xarxes socials?
No les segueixo. M’arriben coses, però si hagués de fer cas a cada comentari que m’arriba no podria jugar a futbol. Soc una persona que em considero psicològicament molt forta i m’abstinc d’això. Pot entrar a casa, i als meus familiars sí que els pot fer mal, però he jugat al Barça, a primera i t’has d’aïllar de tot, ja que et pot afectar futbolísticament, però també psicològicament. Conec molts jugadors que tenen depressió o altres problemes a conseqüència de l’entorn social que hi ha. Estem exposats, ja que som futbolistes, però també persones.
A què atribueix aquesta crítica i exigència? A venir del Barça? Al fet d’haver jugat a primera?
Potser sí. És normal que es generin expectatives i soc el primer que vol donar el màxim rendiment a l’equip i intento ajudar en tots els aspectes. Soc un jugador d’equip i miro d’aportar el que sé i la meva experiència perquè tot funcioni bé.
No només ha quedat com un dels pocs gironins, sinó ja fins i tot dels veterans, amb aquest canvi de cicle. Ha assumit més responsabilitat a l’equip?
Tot i que tenim els capitans, per tot el que sento pel club i l’entorn sé que he d’agafar responsabilitats i quan les coses no van bé he d’animar tothom, he de ser un líder, ja que soc de Girona, l’equip ho necessita i ho intento demostrar. Amb les marxes de Pere Pons, Àlex Granell, Eloi, etcètera, he d’agafar aquest paper de més responsabilitat.
Va arribar al club en un moment de dificultat. L’any passat, sempre lluny de les expectatives i aquest, amb moltes limitacions. Costa oferir la millor versió en aquest context?
Sí. Venim d’un cop dur amb un final tràgic. Somiàvem amb l’ascens, ja que el tram final de la temporada va ser molt bo. Això ja és passat i en l’inici d’aquest curs ens va costar agafar el to pels canvis, les poques vacances, el fet que els equips havien començat i nosaltres no. Unes circumstàncies que no són fàcils i, tot i això, estem lluitant per un objectiu important que tenim a l’abast. Ens hem d’agafar fort entre tots, encara que siguem pocs, hem d’anar a mort per superar les setze finals i que sembli que ens hi va la vida.
Queda lluny el cop de l’Elx, però com ho va viure? A més es va lesionar i no va jugar la tornada de la final.
Poca gent ho sap, però em vaig lesionar en l’anada, al camp de l’Elx. Vaig jugar mitja part amb l’abductor trencat i teníem dos o tres dies de recuperació. Vam intentar fer miracles amb infiltracions per evitar el dolor. El dia abans de la final ho vam provar i va sortir bé, però el dia del partit no notava la cama, no podia donar una passada i no tenia sensibilitat a la cama, la tenia adormida. És una situació que no la desitjo a ningú, ja que ens hi anava la vida i podíem canviar l’entorn, l’equip i la ciutat i no poder ajudar des de dins em va fer molt de mal. Va ser molt tràgic. Només de recordar-ho se’m posa la pell de gallina.
Té la sensació que hi ha massa negativitat al voltant del Girona? Tot el que era il·lusió i alegries fa uns anys s’ha convertit en decepcions i dificultats.
És normal. Hem estat dos anys que eren impensables a primera. La gent que s’ha afegit com a aficionada ha viscut els millors anys de la història i exigeix el millor sempre. No tothom ha vist d’on venim. Hem de valorar tot això. I el club ha anat construint una identitat fins a ser un dels referents a segona A. Hem de pensar-hi; sempre hi ha hagut dificultats per aconseguir-ho tot i s’ha de valorar.
La perspectiva és que estar a segona A ja està bé o es pot pensar que es tornaran a viure anys tan bons?
Les coses s’estan fent de la millor manera possible per tornar el Girona on es mereix. Si anem construint aquesta base amb gent que arribi al club amb ganes, passió, lluita, com sempre hi ha hagut, només així podrem tornar on mereixem.
El sisè lloc, el deu firmar amb els ulls tancats ara mateix…
I tant que el firmo. Queden setze partits, només pensem en el pròxim, però sabem que poden canviar tant les coses que tot és possible. Potser parlarem de mirar més amunt, o al revés, d’evitar mirar avall. El que volem és arribar com més amunt millor.
No fer el ‘play-off’ seria un fracàs?
Depèn de com vagin les circumstàncies d’aquests últims partits. Miro les cares als companys de vestidor i per mi no entrar al play-off em generaria la sensació que ens ha faltat alguna cosa durant la temporada, ja que per futbolistes ho hauríem de poder aconseguir.
Per què tanta irregularitat? Les limitacions i les dificultats en l’arrencada ho expliquen tot o hi ha alguna mancança més?
Els inicis no van ser fàcils i no hem trobat la millor versió de cada jugador, inclòs jo. Quan no tothom està en el seu millor moment l’equip ho nota, però quan veus com l’exigència a dins del grup augmenta, tothom comença a respondre i l’equip troba la regularitat, que és el que busquem ara, i esperem trobar-la.
Com valora el treball de Francisco?
Des que va arribar Francisco va tenir una idea molt clara amb nosaltres i és un tècnic que transmet confiança i passió. Treballa molt bé els rivals i els entrenaments i és la persona indicada per liderar aquest grup.
Sembla que consoliden l’esquema amb tres al mig. Millor d’interior que de pivot?
Diferent. T’has d’adaptar al que et digui l’entrenador. Hem utilitzat molts sistemes aquest curs i, més enllà dels dibuixos, tu t’has d’adaptar al que requereix el partit. Hi ha 4-4-2 o 4-2-3-1 o 4-3-3, però segons el rival fas uns moviments específics i això és el que busques, adaptar-te. Sempre treballes en funció del que et pugui plantejar el rival i trobar-li les debilitats.
L’hem vist arribar molt a porteria però li ha faltat el gol?
El tinc negat. Crec que acabarà arribant, ja que en altres temporades he fet gols i aquí em costa. El tècnic ens demana molta arribada i és molt important aconseguir tenir tres o quatre jugadors a l’àrea rival, per molt que en fallis, alguna tindràs i l’acabaràs ficant. Quan entri el primer n’arribaran més.
Terrats és una bona troballa…
Sembla que sigui un veterà quan juga. Fa un any que està aquí, és un jugador de la terra i sap el que és venir de baix. Tot això li fa valorar molt el dia a dia, gaudeix d’oportunitats i les està aprofitant molt bé.
Quin és el seu primer record de Montilivi?
Recordo un partit quan era aleví, en què vam fer un torneig a l’estadi. Vam jugar en cada meitat de camp i jugar en herba natural va ser com un privilegi.
I el millor que hi ha viscut des de la graderia?
L’ascens a segona A va ser magnífic. I a la banqueta una remuntada contra l’Alcorcón que va ser èpica després de perdre 0-2. Era el primer partit en què anava convocat i el recordo molt bé. Era un aficionat, però des de la banqueta [riu].
El que no hauria imaginat mai és jugar-hi partits a porta tancada. S’hi acaben acostumant?
Jugar a Montilivi era un dels somnis que tenia, com jugar al Camp Nou. Sense públic, al principi t’hi intentes acostumar, però quan ja fa tant de temps ho notes en els moments puntuals, com quan hi ha un córner a favor o quan l’equip no està bé i necessites l’alè dels teus. Els trobem a faltar.
Coses com ara no poder estar al vestidor o tenir rutines amb els companys també es noten?
Això et mata com a futbolista. El moment de connectar amb el company, de mirar-te cara a cara, posar-te les mitges, les botes o comentar la jugada, els marcatges, etc. T’hi has d’acostumar, però sí que s’ha perdut la unió d’equip. El problema és d’abast mundial i has d’acostumar-t’hi; si no, et passa tot per damunt.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.