Girona
JUANPE RAMÍREZ
DEFENSA DEL GIRONA
“Al principi de curs, mirava el ‘mister’ i deia... «quin merder»”
“Un dia vam arribar al vestidor i érem dotze. Havia marxat molta gent que feia molts anys que hi era i va ser un canvi molt gran”
“Abans de sortir de casa al matí, he de fer exercicis per caminar bé. Ara no he de ser tan estricte, però jo em llevava i coixejava fins que arribava aquí, a les instal·lacions”
Juanpe Ramírez (Las Palmas de Gran Canaria, 1991) torna a ser una peça capital al Girona. El central, que es va perdre més de mitja lliga després d’encadenar una lesió muscular amb una altra al tendó d’Aquil·les, ha recuperat la titularitat i afronta el tram final de campionat amb la il·lusió de treure’s l’espina que té encara clavada després de baixar a segona fa dos anys.
Després de tot... com està?
Em vaig trobant molt millor. Físicament he arrossegat molts problemes i estic en un moment de veure la llum i de poder competir gairebé sense dolor.
Ha estat difícil mentalment també tant de temps aturat?
Tenia una mitjana de 30 partits i escaig per temporada i per a mi, sense cap mena de dubte, aquest ha estat l’any més dur de la meva carrera. I sí, se m’ha fet difícil perquè on sé aportar més és en el dia a dia, des de dins, entrenant-me amb els companys, i he passat bastants mesos apartat d’ells. Amb prou feines em trobava amb ells i es va fer bastant complicat.
Com va ser la seqüència de les dues lesions?
Per començar vaig acabar lesionat la final del play-off contra l’Elx, al quàdriceps, i ja vaig arribar just a la primera jornada. Després, entrenant-me per preparar el partit de la segona contra el Fuenlabrada, em vaig lesionar. I aquí és on va començar el meu calvari, per dir-ho d’alguna manera. M’estava recuperant d’aquesta lesió muscular i quan ja estava a punt per entrar amb el grup em vaig lesionar el tendó d’Aquil·les, que és el que més m’ha donat la llauna. Encara tinc restes de la lesió.
Encara té molèsties?
Sí. M’he d’escalfar bastant bé abans dels entrenaments, inclús a casa, abans de sortir al matí, he de fer exercicis per poder caminar bé. Ara no he de ser tan estricte, però jo em llevava al matí i coixejava fins que arribava aquí, a les instal·lacions. La veritat és que van ser mesos molt durs, però per sort ja estic gairebé al final de la recuperació.
I això li passava quan ja estava a punt per jugar?
Sí. Quan vaig tornar, que vaig entrar a la primera convocatòria, sincerament no em veia a punt per competir, però ho havia d’estar. He guanyat minuts i això també m’ha ajudat en la recuperació.
Hi ha previsió de quan deixarà de tenir dolor?
És difícil de saber. És una lesió complicada i el que no puc fer és deixar de fer els exercicis que tinc, que m’ajuden a estar bé, a sortir fort a cada entrenament i a cada partit.
Tot i això, se’l veu bé al camp ara.
He encadenat bastants partits seguits bé. Estic millor de la lesió i el que et fa estar bé és competir. Per molt que t’entrenis, si no competeixes, no arribes al teu màxim i ara em trobo molt millor.
Ara estan jugant amb línia de tres al darrere, vostè hi està avesat, al Girona, a jugar així, però sempre actuava en el perfil esquerre i ara ho està fent al centre. Canvia?
Amb Machín sempre jugava per l’esquerra, i alguna vegada per la dreta i, amb el costum de jugar sempre al mateix lloc, quan em canviaven em sentia estrany, però al final un s’acostuma al que demana cada posició. No és el mateix jugar a l’esquerra que al centre, les funcions canvien totalment, però m’hi estic sentint molt còmode, al centre. Tampoc puc demanar, jugaré on em toqui i m’adaptaré al que demani el mister.
El nou sistema els ha rentat la cara. Per què?
Als jugadors moltes vegades ens agrada que ens ho donin tot mastegat, tot molt clar, i potser aquest esquema s’adapta a això. Tothom l’ha agafat molt bé des del principi. No en quedem gaires, dels que jugàvem en aquest club amb aquest esquema; quedem Aday, Bernardo, Stuani i jo, per a la resta era nou i s’han adaptat molt bé. Cadascú té la seva funció, el jugador surt sense dubtes al partit i és tot molt més fàcil.
La millora ha estat en tots els sentits. En atac, amb la pilota, els va costar molt i ara estan funcionant.
En atac arribàvem amb molta gent però no teníem claredat; ara seguim arribant amb molta gent, però amb molta més claredat i, sobretot, sense fer tants metres. Abans, per arribar a la porteria contrària, n’havíem de fer més, perquè defensàvem una mica més enrere. Ara, la pressió, estar més a camp rival, ens està donant la vida i ens està permetent arribar més frescos a aquests metres finals. L’equip ho està notant, estan fent gols molts jugadors i això és important.
I en defensa, encadenen tres partits sense encaixar. També té companys de defensa nous, Bueno i Arnau. Com se sent?
L’equip està molt més ordenat. Cadascú sap el que ha de fer i això és important. I amb Bueno i Arnau m’hi estic sentint bé. No només amb ells, que estan jugant ara, també amb Bernardo i amb Luna, que tot i no ser central natural, ha complert bastant bé quan hi ha jugat.
Com a central, parli’m de Santi Bueno.
És un central molt complet. Té sortida de pilota; de fet, va estar al Barça i al Barça no hi juga qualsevol. És fort físicament, va bé per dalt, i tàcticament també molt bé. Aquest any li ha tocat competir des del principi, ha complert i per a l’equip i per al club és una gran notícia.
I d’Arnau, què me’n diu?
Té molta personalitat. Li va tocar entrar en un moment amb moltes baixes, en què la dinàmica no era tan bona com la que tenim ara i ha complert. No se li ha notat en cap moment, que no tenia partits en el futbol professional, i n’hi ha per estar contents i orgullosos al club perquè hi ha jugador per molts anys.
No són els únics dels joves que s’han estrenat aquest curs. L’ha sorprès algun?
La majoria s’entrenen amb nosaltres tot l’any, inclús en la pretemporada juguem partits contra ells i veus que són bons jugadors. La llàstima és que el filial és a tercera. A veure si aquest any aconsegueix l’ascens i poden competir més amunt, però al final de talent n’hi ha. N’han sortit bastants aquest any, els tenim amb nosaltres i ens han ajudat. Tant Bueno, com Arnau, com Ramon, Ibra... són el gran premi d’aquest any. Ha aflorat un gran patrimoni que té el club, que és el planter. N’hi ha per estar orgullosos. I el mister, que és qui els hi ha de posar, té molta responsabilitat en això. De condicions en tenen, però s’hi han de posar i aquí és on el mister té el mèrit.
Ara són a ‘play-off’. Quin ambient hi ha a l’equip?
No ha canviat, segueix sent el mateix que setmanes enrere. Estem centrats en nosaltres, en el partit del cap de setmana i no pensem més enllà. Veníem de molt lluny, sabíem que teníem l’objectiu molt lluny, però els que no podíem fallar érem nosaltres. Si volíem ser on som ara, només podíem anar partit a partit; ho hem aconseguit i si ens desviéssim ara, malament.
La situació és semblant a la de l’any passat en aquest moment. De fet, ara tenen tres punts més. Què canvia respecte al curs passat?
Aleshores teníem l’obligació de ser allà. Veníem de primera, teníem un equip pràcticament fet a dit i no hi havia cap altra opció que pujar com fos. Ja no arribàvem a l’ascens directe per la dinàmica que teníem i ens tocava ficar-nos al play-off i pujar per aquesta via. Aquest curs aquesta exigència es va relaxar una mica perquè va marxar molta gent, el grup era nou, amb gent sense experiència en el futbol professional, i al final, amb el treball diari, durant tot l’any, que no ha estat gens fàcil, hem arribat fins aquí. Penso, a més, que l’equip pot donar més del que està donant, que hi ha nivell per fer-ho i tant de bo seguim pujant-lo per entrar al play-off.
Aquesta temporada han hagut de serrar les dents. Això els ha reforçat com a grup?
Ens ha reforçat moltíssim. Des de pràcticament la primera setmana aquest equip ha viscut contra corrent. Recordo el dia després del tancament del mercat, que havien marxat Granell i Alcalá, i just aquell cap de setmana hi havia aturada de seleccions, i arribem al vestidor i érem dotze. Jo mirava el mister i deia... “quin merder”.
Déu-n’hi-do.
Havia marxat molta gent que feia molts anys que era aquí, era un canvi molt gran per a tots i jo em mirava el mister i deia “quin merder” perquè érem dotze, en van arribar tres al final i gairebé de rebot, com aquell qui diu, i allà va començar tot. Després es van sumar les lesions de gent important, gent que no trobava el seu nivell... A partir d’aquí va començar a pujar gent del filial i, sobretot, el cos tècnic va posar-s’hi, va donar un cop de mà i va donar molt de suport i al final hem fet un grup fort. Gràcies a això, som on som. Hem viscut contra corrent tot l’any. Inclús fa dues setmanes, al camp de l’Oviedo, recordo que vam sortir per començar el partit, vam mirar a la graderia i hi havia quatre suplents només. Jo esbufegava i pensava: “Mira com estem i on estem. Té mèrit que estiguem en aquest camp i encara tirem el partit endavant.” Són coses que fan fort el grup.
Què li responia Francisco quan li deia això de “quin merder”?
Ell deia: “Amb el que tenim, tirarem.” I així ha estat. Al cos tècnic han estat lluitadors tota la vida i ho estan demostrant aquí. Han aixecat l’equip. La gent potser no ho veu, amb la pandèmia els estadis estan buits, ningú pot venir als entrenaments..., però han fet una feina molt i molt dura per arribar on som i ara que som aquí ho hem de donar tot fins al final.
És clar, arrossegaven la llosa del final de la temporada passada, que va ser terrible.
Tant el cos tècnic com els jugadors que ens vam quedar vam arrencar la temporada amb aquest cop. Va ser molt dur. Cada cop que ho recordes t’ensorres, però al final no serveix de res recordar-ho. Només ens ha de servir per agafar força per al que ve.
Encara s’ensorra quan hi pensa?
Home, és clar! Cada dia que veig l’Elx competir a primera..., és clar que m’ensorro. Però ara ens toca una altra batalla i esperem que aquesta vegada surti cara.
Venia també del descens de primera a segona. Com viu el jugador aquestes frustracions?
Es fa molt difícil tornar a arrencar. Estàs lamentant-te encara del que hauria pogut ser. Però és com la vida, quan tens una il·lusió i per poc no t’arriba, doncs no et queda més remei que afrontar-ho i seguir. Per sort queda lluny i ara tenim possibilitats de reivindicar-nos. Tot plegat et serveix com a experiència i també et reforça.
És l’onzè jugador amb més partits en el futbol professional en la història del Girona; darrerament va jugar el 150 i ja n’acumula 152.
Estic molt content. He format la meva família aquí, hi tinc els fills i sempre m’hi he sentit molt a gust i molt ben valorat. He viscut la part més bona de la història del club; també m’ha tocat viure la dolenta. Aquí em sento molt estimat i això no és fàcil de trobar.
Té contracte fins al 30 de juny del 2022. Alguna novetat?
No. Estem centrats en aquest mes que ens queda i després ja es veurà. Avui dia en el futbol encara que tinguis contracte tampoc se sap què passarà d’aquí a un mes. Igual que a la vida, ja ho hem vist amb la pandèmia, tot pot canviar en un moment. Estic centrat a aconseguir l’objectiu d’aquí a final de temporada i, si entrem al play-off, pujar com sigui.
El següent pas diumenge (18.15 h), al camp del Logroñés.
Serà un partit molt i molt dur. És un equip que està lluitant per no baixar, que tindrà molta fam per aconseguir la victòria i, a més, al seu camp, on són molt forts. Ho afrontarem com cada partit, amb humilitat, molt de respecte cap a ells i intentant guanyar.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.