Sí. M’hauria agradat acomiadar-me vestit de curt, al camp, sabent que seria el meu últim partit. Ja no és per l’ovació, que n’estic immensament agraït. Sé que el club no em podia fer abans el gràcies, Aday perquè no estava clar. Al vestidor, hi havia totes les taquilles tretes menys la meva. Ningú l’havia tocat. Això és així. Però també és veritat que sembla que s’hagi forçat per la pressió. M’hauria agradat que tot fos més clar. Un sí o un no rotund al principi. Que no s’hagués viscut aquest estiu tan agònic.

És que ningú m’ha dit que no. Ni que sí. Em van dir que s’hi esforçarien, però ni em van dir que sí ni em van tancar la porta. Sempre amb incertesa.

No. Els capitans m’ho van consultar. És veritat que si el capità té possibilitats de quedar-se, el més normal és que es mantingui el número. Valery l’havia escollit sabent que, si jo arribava, me’l tornava. Sempre que ell no hagués jugat, és clar. Però que arribi el primer partit de lliga i el capità no hi sigui, és més culpa del club que no de Valery. I jo vaig dir: si no hi soc, agafa’l. Això funciona així. Si algú l’ha d’agafar, prefereixo que l’agafi ell. És molt bon nano i des del primer dia vaig pensar que s’assemblava a mi.

Enganyat, no. La direcció esportiva crec que no m’ha enganyat. Sí que crec que han jugat una mica amb mi. He mantingut les esperances. Treu-me-les! Crec que han jugat una mica amb mi, però també crec en el fons que en Quique m’ha dit la veritat i que ell em volia.

Jo crec que sí. No m’ho han dit. És el que em fan entendre. Que hi ha algú que pel que sigui, per l’aspecte econòmic, l’esportiu, perquè no li caic bé o perquè no soc el capità idoni, no ha volgut que hi sigui. Perquè al final, no hi soc. La resta són excuses. No hi soc.

Pot passar al principi que hi hagi possibilitats però també dubtes. Però si passen tres setmanes i veus que no, m’ho dius. No juguis amb mi, que he estat set anys aquí. Tingueu-me un cert respecte, en aquest sentit. M’esperava més consideració. Tant pel sí com pel no. Que per mi era un sí.

Crec que hauria aportat moltes coses al Girona. Potser és que m’estimo molt, però tinc la convicció que hi tenia lloc. No dic que hauria jugat 30 o 40 partits, però sí que podia fer-ho. I amb facilitat per jugar a diferents posicions.

Per això ho dic. He vist de tot. També hi ha gent a qui no agrada Aday al camp. I per l’altra part, crec que no hi ha cap dubte. Sempre m’hi he deixat l’ànima perquè el club funcionés. Sempre he estat positiu. Mai he tingut cap sortida de to, si no ha estat sense voler. Ho he fet tot perquè el club anés bé. Crec que tenia lloc a l’equip i que no hi soc per motius que, o no m’han volgut dir, o han tapat.

També pot ser. Jo no vull dubtar de ningú. Potser han pensat: “Ha agafat massa pes i ens l’hem de treure de sobre.” Jo no diré ni que sí ni que no. Això ho hauran de respondre les persones adequades.

No. Suposo que ells tampoc tenen res a dir-me i que no s’ha de produir aquesta reunió. La direcció esportiva ha dit que no han tingut els diners per fitxar-me, i quan els han tingut s’han posat en un altre. Al final, no s’ha fet. I ja està. El 3 o 4 de setembre va ser una mica el final, quan es va començar a parlar de fer un reconeixement.

Quan tens un jugador que s’ho ha deixat tot, sigui millor o pitjor, crec que li has de tenir una mica més de consideració. Per què se m’ha de deixar per l’últim? Per què no intenten fer-me una oferta abans? Jo m’hauria quedat de totes les maneres. Em firmen un any i en regalo un altre, per entendre’ns. Amb una mica d’interès i d’explicació, n’hauria fet prou. Jo ja sé com està el club i sé l’edat que tinc. M’hauria quedat sí o sí. Crec que quadra, un any més d’Aday. Per ajudar, per l’experiència, per la possibilitat de jugar a diferents llocs. Han de venir jugadors amb les cames perfectes per jugar 40 partits; això és evident. Però no entro, amb 25 jugadors? A mi m’ha sobtat.

Home, per mi això és una pèrdua d’identitat. N’hauran de guanyar una altra. Ja vaig dir l’any passat que el club havia passat una època de jugadors i en començava una altra. Ara ho és. Hem estat humils, hem estat un equip de poble que a Catalunya ha caigut molt bé. A Espanya, no sé si tant. Però quèiem bé, amb jugadors de casa com l’Eloi, en Pere i l’Àlex, o jo mateix sense ser gironí. Per mi és evident. Però quan mor una cosa, en neix una altra. Potser és el que estan buscant. Fins fa poc, el que buscaven era mantenir la identitat. Orgull gironí. Cada dia se’n parlava. Per mi això és identitat. Potser ara en busquen una altra.

Empresarial. No sé si ho dic bé. Una visió més empresarial. No ho sé.

Si el Girona puja, vindré a la festa. I si baixa, serà una garrotada fortíssima, una desgràcia. A mi m’agrada molt la identitat que hem tingut nosaltres aquests anys. Érem un equip fort i humil. I podíem guanyar el Madrid. És una identitat que costa de dur. Ja em feia la sensació que els Doumbia, Douglas, no la duien. I ara, amb tants cedits, tampoc. Ha marxat Gumbau. T’agradarà més o menys, però és de la casa. Torna Borja, que està molt bé. Però per què no proves d’entendre’t amb Gumbau perquè es quedi amb una rebaixa? I per què no Aday? No ho sé. Jo penso així.

Jo crec que sí. De fet, m’ho va dir el director esportiu: “Si pugem, tens lloc segur, perquè tindré tota la força per dir que aquest va començar aquí i acaba aquí.” A en Quique, me l’estimo molt. La culpa no la té ell. Molta gent pot pensar que sí, però jo sincerament crec que no. M’ha fet saber que ho ha passat malament.

Sí, jo crec que sí, però ningú m’ho ha explicat.

Ho intentaré. Espero que surti alguna proposta i que em motivi prou per marxar. Si em motiva, marxaré. Tot i que la meva idea era quedar-me. He estat un privilegiat, jugant aquí. Ha estat brutal.

Jo crec que sí. Teòricament hi pot haver propostes més potents. Ja ho veurem.

A mi m’encantaria. El club està ple de professionals, amb les seves idees, i no serà fàcil. Però sí que en un futur, seria bonic. N’hem parlat algun dia amb gent com l’Eloi i en Pere Pons. Hem viscut la història més recent i més potent i seria maco retrobar-nos-hi. És bo que hi hagi persones que sentin el club. Ja sigui perquè són d’aquí o perquè s’hi han trobat, com jo. M’he enamorat d’aquest club.

Sí. Tinc el títol UEFA C, UEFA B i soc a la meitat del UEFA A. Quan et retires, et pots treure el UEFA Pro. A part, tinc els títols acadèmics, però em vull treure aquests de la UEFA.

Sí. He cridat d’alegria i he plorat. De ràbia, de molta ràbia.

No. També per aquest últim moment. El dia que la gent es va començar a acomiadar de mi per xarxes socials, feia molt temps que no em queien tant les llàgrimes. Era a casa i vaig haver de sortir a fora perquè estava emocionat del suport que estava rebent. No me n’imaginava tant. Crec que la situació, d’allargar-se tant, ho ha accentuat tot. De protestar contra el club i de no escoltar-se el soci. M’ha emocionat, aquesta resposta.