Sí. M’hau­ria agra­dat aco­mi­a­dar-me ves­tit de curt, al camp, sabent que seria el meu últim par­tit. Ja no és per l’ovació, que n’estic immen­sa­ment agraït. Sé que el club no em podia fer abans el gràcies, Aday perquè no estava clar. Al ves­ti­dor, hi havia totes les taqui­lles tre­tes menys la meva. Ningú l’havia tocat. Això és així. Però també és veri­tat que sem­bla que s’hagi forçat per la pressió. M’hau­ria agra­dat que tot fos més clar. Un sí o un no rotund al prin­cipi. Que no s’hagués vis­cut aquest estiu tan agònic.

És que ningú m’ha dit que no. Ni que sí. Em van dir que s’hi esforçarien, però ni em van dir que sí ni em van tan­car la porta. Sem­pre amb incer­tesa.

No. Els capi­tans m’ho van con­sul­tar. És veri­tat que si el capità té pos­si­bi­li­tats de que­dar-se, el més nor­mal és que es man­tin­gui el número. Valery l’havia esco­llit sabent que, si jo arri­bava, me’l tor­nava. Sem­pre que ell no hagués jugat, és clar. Però que arribi el pri­mer par­tit de lliga i el capità no hi sigui, és més culpa del club que no de Valery. I jo vaig dir: si no hi soc, agafa’l. Això fun­ci­ona així. Si algú l’ha d’aga­far, pre­fe­reixo que l’agafi ell. És molt bon nano i des del pri­mer dia vaig pen­sar que s’assem­blava a mi.

Enga­nyat, no. La direcció espor­tiva crec que no m’ha enga­nyat. Sí que crec que han jugat una mica amb mi. He man­tin­gut les espe­ran­ces. Treu-me-les! Crec que han jugat una mica amb mi, però també crec en el fons que en Qui­que m’ha dit la veri­tat i que ell em volia.

Jo crec que sí. No m’ho han dit. És el que em fan enten­dre. Que hi ha algú que pel que sigui, per l’aspecte econòmic, l’espor­tiu, perquè no li caic bé o perquè no soc el capità idoni, no ha vol­gut que hi sigui. Perquè al final, no hi soc. La resta són excu­ses. No hi soc.

Pot pas­sar al prin­cipi que hi hagi pos­si­bi­li­tats però també dub­tes. Però si pas­sen tres set­ma­nes i veus que no, m’ho dius. No juguis amb mi, que he estat set anys aquí. Tin­gueu-me un cert res­pecte, en aquest sen­tit. M’espe­rava més con­si­de­ració. Tant pel sí com pel no. Que per mi era un sí.

Crec que hau­ria apor­tat mol­tes coses al Girona. Pot­ser és que m’estimo molt, però tinc la con­vicció que hi tenia lloc. No dic que hau­ria jugat 30 o 40 par­tits, però sí que podia fer-ho. I amb faci­li­tat per jugar a dife­rents posi­ci­ons.

Per això ho dic. He vist de tot. També hi ha gent a qui no agrada Aday al camp. I per l’altra part, crec que no hi ha cap dubte. Sem­pre m’hi he dei­xat l’ànima perquè el club fun­cionés. Sem­pre he estat posi­tiu. Mai he tin­gut cap sor­tida de to, si no ha estat sense voler. Ho he fet tot perquè el club anés bé. Crec que tenia lloc a l’equip i que no hi soc per motius que, o no m’han vol­gut dir, o han tapat.

També pot ser. Jo no vull dub­tar de ningú. Pot­ser han pen­sat: “Ha aga­fat massa pes i ens l’hem de treure de sobre.” Jo no diré ni que sí ni que no. Això ho hau­ran de res­pon­dre les per­so­nes ade­qua­des.

No. Suposo que ells tam­poc tenen res a dir-me i que no s’ha de pro­duir aquesta reunió. La direcció espor­tiva ha dit que no han tin­gut els diners per fit­xar-me, i quan els han tin­gut s’han posat en un altre. Al final, no s’ha fet. I ja està. El 3 o 4 de setem­bre va ser una mica el final, quan es va començar a par­lar de fer un reco­nei­xe­ment.

Quan tens un juga­dor que s’ho ha dei­xat tot, sigui millor o pit­jor, crec que li has de tenir una mica més de con­si­de­ració. Per què se m’ha de dei­xar per l’últim? Per què no inten­ten fer-me una oferta abans? Jo m’hau­ria que­dat de totes les mane­res. Em fir­men un any i en regalo un altre, per enten­dre’ns. Amb una mica d’interès i d’expli­cació, n’hau­ria fet prou. Jo ja sé com està el club i sé l’edat que tinc. M’hau­ria que­dat sí o sí. Crec que qua­dra, un any més d’Aday. Per aju­dar, per l’experiència, per la pos­si­bi­li­tat de jugar a dife­rents llocs. Han de venir juga­dors amb les cames per­fec­tes per jugar 40 par­tits; això és evi­dent. Però no entro, amb 25 juga­dors? A mi m’ha sob­tat.

Home, per mi això és una pèrdua d’iden­ti­tat. N’hau­ran de gua­nyar una altra. Ja vaig dir l’any pas­sat que el club havia pas­sat una època de juga­dors i en començava una altra. Ara ho és. Hem estat humils, hem estat un equip de poble que a Cata­lu­nya ha cai­gut molt bé. A Espa­nya, no sé si tant. Però quèiem bé, amb juga­dors de casa com l’Eloi, en Pere i l’Àlex, o jo mateix sense ser gironí. Per mi és evi­dent. Però quan mor una cosa, en neix una altra. Pot­ser és el que estan bus­cant. Fins fa poc, el que bus­ca­ven era man­te­nir la iden­ti­tat. Orgull gironí. Cada dia se’n par­lava. Per mi això és iden­ti­tat. Pot­ser ara en bus­quen una altra.

Empre­sa­rial. No sé si ho dic bé. Una visió més empre­sa­rial. No ho sé.

Si el Girona puja, vindré a la festa. I si baixa, serà una gar­ro­tada fortíssima, una desgràcia. A mi m’agrada molt la iden­ti­tat que hem tin­gut nosal­tres aquests anys. Érem un equip fort i humil. I podíem gua­nyar el Madrid. És una iden­ti­tat que costa de dur. Ja em feia la sen­sació que els Doum­bia, Dou­glas, no la duien. I ara, amb tants cedits, tam­poc. Ha mar­xat Gum­bau. T’agra­darà més o menys, però és de la casa. Torna Borja, que està molt bé. Però per què no pro­ves d’enten­dre’t amb Gum­bau perquè es quedi amb una rebaixa? I per què no Aday? No ho sé. Jo penso així.

Jo crec que sí. De fet, m’ho va dir el direc­tor espor­tiu: “Si pugem, tens lloc segur, perquè tindré tota la força per dir que aquest va començar aquí i acaba aquí.” A en Qui­que, me l’estimo molt. La culpa no la té ell. Molta gent pot pen­sar que sí, però jo sin­ce­ra­ment crec que no. M’ha fet saber que ho ha pas­sat mala­ment.

Sí, jo crec que sí, però ningú m’ho ha expli­cat.

Ho inten­taré. Espero que surti alguna pro­posta i que em motivi prou per mar­xar. Si em motiva, mar­xaré. Tot i que la meva idea era que­dar-me. He estat un pri­vi­le­giat, jugant aquí. Ha estat bru­tal.

Jo crec que sí. Teòrica­ment hi pot haver pro­pos­tes més potents. Ja ho veu­rem.

A mi m’encan­ta­ria. El club està ple de pro­fes­si­o­nals, amb les seves idees, i no serà fàcil. Però sí que en un futur, seria bonic. N’hem par­lat algun dia amb gent com l’Eloi i en Pere Pons. Hem vis­cut la història més recent i més potent i seria maco retro­bar-nos-hi. És bo que hi hagi per­so­nes que sen­tin el club. Ja sigui perquè són d’aquí o perquè s’hi han tro­bat, com jo. M’he ena­mo­rat d’aquest club.

Sí. Tinc el títol UEFA C, UEFA B i soc a la mei­tat del UEFA A. Quan et reti­res, et pots treure el UEFA Pro. A part, tinc els títols acadèmics, però em vull treure aquests de la UEFA.

Sí. He cri­dat d’ale­gria i he plo­rat. De ràbia, de molta ràbia.

No. També per aquest últim moment. El dia que la gent es va començar a aco­mi­a­dar de mi per xar­xes soci­als, feia molt temps que no em que­ien tant les llàgri­mes. Era a casa i vaig haver de sor­tir a fora perquè estava emo­ci­o­nat del suport que estava rebent. No me n’ima­gi­nava tant. Crec que la situ­ació, d’allar­gar-se tant, ho ha accen­tuat tot. De pro­tes­tar con­tra el club i de no escol­tar-se el soci. M’ha emo­ci­o­nat, aquesta res­posta.