“Vaig venir per pujar a primera divisió”

Me’n vaig anar amb onze anys al Vila-real, i sem­pre he tro­bat una mica a fal­tar la família, els amics i tot. També em sento molt orgullós de venir d’on vinc, del poble, de la gent d’allà. Va ser un petit acte d’home­natge.

Sí, sem­pre que tinc un parell de dies lliu­res, pro­curo anar-hi, a visi­tar els amics i la família. I també perquè, per des­con­nec­tar del fut­bol, és el millor lloc.

El meu germà és més gran que jo i sem­pre ha jugat a fut­bol. El meu oncle també hi jugava. Jo sem­pre anava a veure’ls i m’hi afe­gia. Em posava a jugar amb els amics del meu germà. I la meva família també és molt fut­bo­lera. Sobre­tot l’oncle i el germà, a part de la meva mare, que sem­pre m’ha acom­pa­nyat a tot arreu. Gràcies a ells, soc ara el que soc.

Vaig començar amb tres anys. Allà on anava el meu germà, hi anava jo al dar­rere. A jugar, a entre­nar, on fos. I amb sis o set anys, vaig començar a jugar amb gent més gran, a Roque­tas.

Com que sem­pre m’ajun­tava amb el meu germà i els seus com­panys eren més grans, em vaig acos­tu­mar a jugar per damunt de la meva cate­go­ria. I crec que sí, que m’ha anat bé, començar ja de jove així.

Al prin­cipi, tot era molt bonic, quan vaig fir­mar i vaig fer pro­ves. Però és veri­tat que els pri­mers mesos ho vaig pas­sar mala­ment. Pel fet de no estar amb la família, d’anar-me’n tan jove i no tenir ningú. Al final, però, crec que vam pren­dre la decisió cor­recta. Si tornés enrere, hi tor­na­ria, a fer el pas, sobre­tot perquè la meva mare em va aju­dar molt. Li estic molt agraït, de dei­xar-me mar­xar al Vila-real.

No ho obli­daré mai. El moment que surto de casa i sobre­tot el camí de Roque­tas cap a Vila-real. Va ser molt dur, per a la meva mare, sobre­tot, i per a mi.

Sí. Va estar un parell de set­ma­nes amb mi, perquè m’adaptés, i després va tor­nar cap a casa. Ho va pas­sar molt mala­ment.

Sí. Hi vaig pas­sar vuit o nou anys. Molt bé, perquè té totes les como­di­tats. Vius millor gai­rebé que a casa teva. Estic molt agraït als tutors i a tot­hom qui forma la residència. M’han fet millo­rar com a per­sona.

Inten­ta­ven venir cada dos caps de set­mana, a veure’m jugar i estar amb mi. Si no, el Vila-real em donava un parell de dies lliu­res. El club s’ha por­tat molt bé i sem­pre hem tin­gut faci­li­tats per veure’ns amb la família.

Sí. Sobre­tot quan era més petit, hi havia moments de satu­ració, de dir-me: “No puc estar tan lluny de la família, me’n vaig.” Hem tin­gut peti­tes experiències de plo­rar, de dir: “No vull jugar més a fut­bol.” Però al final, entre tots, m’han aju­dat, m’han cui­dat i m’han ani­mat. La família, el club, tots els entre­na­dors. Són coses que crec que s’han de pas­sar.

Fins que no em vaig veure en la dinàmica del pri­mer equip, fa poc més d’un any, tam­poc pen­sava ni em veia arri­bant a ser juga­dor de la pri­mera plan­ti­lla. Jo dis­fru­tava, jugava. Pen­sava que pot­ser un dia m’arri­ba­ria l’opor­tu­ni­tat, però fins que no vaig aga­far la dinàmica d’estar tot el dia amb ells, viat­jar i ser un més, no m’hi veia, sent un juga­dor pro­fes­si­o­nal.

A Miguel Álva­rez, també li estic molt agraït. El con­si­dero un entre­na­dor molt impor­tant perquè va fer millo­rar el meu fut­bol i sobre­tot el meu com­por­ta­ment i acti­tud dins el camp. Sí que hi ha pocs com­panys que pas­sem del juve­nil al B, és cert. El Vila-real no es fixa en l’edat, sinó que aposta pels juga­dors, i crec que això li va bé, al club.

Això encara ho tinc. Però crec que és la meva essència; no ho puc can­viar. Sí que em va fer mirar altres coses, de no escal­far-me, pro­tes­tar i estar pen­dent d’altres coses.

És que això ho tinc des de petit i costa de can­viar, però miro d’anar-ho con­tro­lant. No estar cen­trat tant en el que hi ha més enllà del joc.

És difícil perquè era la pri­mera vegada que sor­tia després de tants anys i no em veia en un altre lloc que no fos Vila-real. Con­si­dero Vila-real casa meva, i no em veia vivint en una altra ciu­tat amb uns altres com­panys. Se’m va fer una mica difícil, perquè també aca­bava de pas­sar la covid i no havia fet pre­tem­po­rada. Se’m va ajun­tar una mica tot. Però crec que s’havia de fer un pas, perquè sabia que em cos­ta­ria fer-me un lloc al Vila-real i tenir minuts, amb tants juga­dors bons. El club, la família i tots ple­gats vam acor­dar que la millor opció era sor­tir a tenir minuts. S’havia de fer el pas i ser una mica més valent.

Vaig par­lar amb el mis­ter i em va gene­rar molt bones sen­sa­ci­ons. Tinc com­panys que havien estat aquí i sem­pre em van par­lar molt bé del club, de la ciu­tat i les ins­tal·laci­ons. També tinc família a Bar­ce­lona. I ningú ha tin­gut males parau­les del Girona.

Sí. Em van que­dar molt bones sen­sa­ci­ons, i sem­pre m’havien expli­cat que li agrada un estil de fut­bol com el que m’agrada a mi. No vaig haver de pen­sar-m’ho dues vega­des.

Sí. Estem gau­dint moltíssim. Al prin­cipi ens va cos­tar con­nec­tar amb aquesta idea, també perquè som un equip jove. En el moment que vam encer­tar la tecla, tots vam començar a dis­fru­tar moltíssim amb el joc, i l’afició també.

Jo mai em quei­xaré per jugar en un lloc o altre, però és veri­tat que em trobo més còmode una mica més lliure pel mig, tenint més la pilota. No només m’ha bene­fi­ciat a mi; quan vam fer el retoc, crec que va bene­fi­ciar tota la plan­ti­lla. Els defen­ses, els car­ri­lers, els del mig i els davan­ters. Crec que va anar bé fer el canvi.

No ens coneixíem, però des que vaig arri­bar em van par­lar molt bé d’ell. Crec que és un car­ri­ler de molt bon nivell, que si vol i tre­ba­lla, pot arri­bar a jugar tots els anys que vul­gui a pri­mera. Ens ente­nem molt bé al camp, i a fora tenim molt bona relació.

Sí. La veri­tat és que mai m’he sen­tit tan a gust jugant. També és veri­tat que estic tenint més con­tinuïtat. Estic con­tent amb el nivell que estic mos­trant.

La gent està molt con­nec­tada amb l’equip, i nosal­tres també hem de donar-los ale­gries. Aquesta és la nos­tra feina.

Sí. Des del prin­cipi que ho tinc clar. Si vaig venir a Girona, era per pujar a pri­mera divisió. Si no ens con­fiem i seguim tre­ba­llant com fa qua­tre mesos, quan les coses no ana­ven tan bé, crec que tin­drem mol­tes pos­si­bi­li­tats d’estar a dalt i poder pujar.

Jo crec que fa tres mesos ningú ens tenia en compte, i ara cada cop que juguen con­tra nosal­tres tenen aquesta por, aquest res­pecte cap a nosal­tres. Ni fa qua­tre mesos estàvem tan mala­ment ni ara som l’equip a seguir. Nosal­tres hem de con­ti­nuar tre­ba­llant amb humi­li­tat, com sem­pre hem fet.

Després de Nadal, la cosa s’ha igua­lat, i més que s’igua­larà. Nosal­tres hem de tre­ba­llar per no allu­nyar-nos dels de dalt i poder llui­tar fins al final per l’ascens directe.

Sí. Parlo per mi, i crec que també per l’equip, que no tenim res a enve­jar als dos de dalt.

Jo estic molt cen­trat en el Girona. És veri­tat que hi ha con­tacte, però només penso a fer bona tem­po­rada aquí.

No, no en sé res. Jo estic cen­trat en la feina aquí, en el Girona.

Sí, els nois que venen del filial estan ofe­rint molt bon nivell, i com va dir Samu l’altre dia, jugui qui jugui ho fa bé. Això ens bene­fi­cia a tots; als nois que pugen, a l’equip i al club.

Des del pri­mer dia que vaig sor­tir cedit, la meva idea era tor­nar i llui­tar per un lloc. El Vila-real m’ho ha donat tot i vull tor­nar-li-ho. El meu desig sem­pre ha estat tor­nar i jugar allà.

M’ha sorprès molt per bé. La ciu­tat i sobre­tot la gent, que mos­tra molt res­pecte i afecte. Quan les coses no han anat bé ens han res­pec­tat i esti­mat, i ara també. Molt poques ciu­tats i molt pocs clubs ho tenen.