Venia de no jugar, i volia estar bé, jugar i ajudar l’equip. Crec que ho estic aconseguint.

Sí, sí. És clar, els últims dos anys havia jugat quatre o cinc partits, i el que un jugador vol és jugar. És el que estic fent, i està sortint tot bé. Estic molt content. També estem treballant bé a fora el camp, com ara al gimnàs, perquè tot vagi bé.

Jo pateixo més a fora. Quan soc a la graderia, o a casa amb la tele, ho passo molt malament. Jugant, menys. Està més controlat. I m’oblido una mica de tot el que hi ha a fora.

Sí, és clar. El mister hi posa la seva idea, que és sortir amb la pilota des del darrere. Ens agrada aquest estil. I si els resultats van de cara, doncs molt millor.

Sé que en Quique va parlar amb nosaltres, i suposo que entre ell i Míchel ho van decidir.

Sí, és així. Em vaig trobar amb aquesta situació, que ningú acabava de fer el pas, però jo tenia molt clar que volia venir aquí. Ja ho vaig dir. Volia tornar a casa, tornar a ser feliç i a gaudir. I ho estic aconseguint. Suposo que per al club hi va haver un punt de pensar: “A veure com estarà”, però crec que està anant bé, tot i la lesió del principi.

Va ser complicat, sí. Vaig tenir un problema reiterat a l’espatlla, perquè cada luxació són dos mesos. En vaig tenir tres, i l’última va ser l’operació, que hi vaig estar tres mesos, i a l’hora de poder tenir contacte es va fer més llarg. Però per sort no hi he tingut més problemes. Va ser dur, perquè ets fora de casa, t’agafa la pandèmia i no jugues. I els últims tres o quatre mesos, que ja estàs per competir, no et deixen. Va ser difícil. Et crema una mica tot, sobretot el cap.

No, però vulguis o no, ho saps.

Sí. Ho fas tot perquè tot vagi bé, i de seguida, pam. Però bé, fa molts anys que soc en aquest món, i això m’ha passat uns quants cops. Al final, és tornar a preparar-te. S’ha de tirar endavant, i és el que hem fet, adaptant uns treballs cada setmana.

I tant! Això no ho penso mai. Hi ha la fase de recuperació, que passes del gimnàs amb els fisioterapeutes a treballar amb el readaptador, en què sí que vas més amb compte. Però un cop entres a l’equip, a entrenar-te al 100% perquè ja et donen l’alta, no pots anar amb cap tipus de por. No faries el teu joc, si pensessis que no pots córrer o no pots fer segons què. I quan jugues, ni pensar-hi. No pots jugar amb por de lesionar-te.

Ho havia fet. Però el que m’ajuda més és l’entrenament, l’ordre, el treball posterior, tant de tronc inferior com superior. El descans, l’alimentació. M’agrada tenir-ho tot molt controlat, molt apamat, tal com em sento bé, i amb l’ajuda dels professionals del club, com ara en Mate [nutricionista], els recuperadors i els fisioterapeutes. Soc molt seriós en això. Crec que aquest és el camí, i encara més ara que el futbol és tan físic.

Al camp, potser sí. Però hi vas una hora abans, i després pots estar-hi un parell d’hores més. I a la tarda també ets futbolista. L’endemà has de tornar a entrenar-te o competir.

Sí. Quan veus les coses des de fora, t’adones del que t’estàs perdent. I després, quan estàs al 100%, ho valores més, i intentes allargar aquest estat tant com puguis.

He estat sis anys fora i ho he anat agafant tot. Les experiències bones, les dolentes, les lesions, els entrenadors que he tingut, accions puntuals al camp... Ho agafo tot i em serveix d’experiència.

S’ha de tenir una base. Però crec que també es va millorant. El colpeig, és clar, l’has de tenir. Però potser quan tenia 18 anys arribava i xutava, anés on anés. Ara t’hi mires més. I n’aprens, dels jugadors. Iago Aspas sempre em deia que no havies de buscar l’escaire. Que si el busques, és fàcil que se te’n vagi alta. Ell sempre buscava xuts a baix, a prop del pal, i allà sempre li entraven. Vas agafant coses de tota aquesta gent que és tan bona. Aquest és un exemple, però n’hi ha molts. Tot t’ajuda. I la pràctica, també.

Sí, suposo que sí. Tinc una bona esquerra [riu].

És veritat que vam començar perdent molts punts. Hi havia entrenador nou, gent nova i molta gent jove. Ens vam haver d’adaptar tots. Però crec que ara estem al punt de poder arribar a dalt de tot. Volem mirar a dalt. Tenim marge encara, però dissabte tenim un partit molt important contra l’Eibar, en què els podem retallar punts. Per mi, l’objectiu és arribar a dalt de tot. L’ascens directe.

Ell sempre ha donat aquest missatge. Des del principi. També quan estàvem en descens. Ell sap els jugadors que té i el potencial que tenim, i així ho hem anat demostrant. Tenim possibilitats d’atrapar els de dalt. Queden 15 partits, molts punts, i sabem que no podem fallar.

Sí, molt. Havia anat a entrenar-me a Torremirona, a Riudarenes, a Jafre, a Palafrugell, al TopTen. Mil llocs. Tenir aquestes instal·lacions aquí, en aquesta zona impressionant, és molt important. I el club també me l’he trobat molt diferent. Molta gent que t’ajuda, també. Molt més professional tot. Abans també ho érem, però més petitet.

El que més desitjo és estar l’any que ve a primera amb el Girona. Vaig marxar després del que va passar amb el Lugo. Potser perquè era més jove o perquè marxava, no n’era tan conscient. Ara, quan ho recordo, em fa molt mal. I m’agradaria treure’m aquesta espina. Això es fa pujant. I si és directe, millor.

Jo no hi era, en aquests últims, però també n’he perdut dos, el d’aquell any i el de l’Almeria. És que no es pot pensar en el play-off. Volem pujar directe. Anar retallant punts fins a arribar a dalt de tot. I si després no hi arribem, ja hi pensarem.

La maduresa influeix. Abans era més esbojarrat, no pensava tant. Ara estic més concentrat, sé més el que he de fer. Tot això t’ho dona l’experiència.

També. Tot ha canviat molt. Amb parella, amb una filla. Ha canviat, però és molt millor. Estic molt més tranquil, més centrat i més a gust.

Sí, molt. Puc sortir d’un partit i anar a sopar a cals pares o amb els amics. A Vigo també estàvem bé, però no vèiem la família. Això hi fa molt. O poder deixar la filla amb els meus pares i marxar a sopar amb la dona.

Sí, cada setmana. A veure les vaques [el seu pare té una granja], que a la nena també li agraden.

Si fa falta, sí. Tot. Ara no ho faig tant, però cap a l’estiu, sí; és més fàcil donar un cop de mà.

Bé, el meu pare és complicat, perquè està condicionat pels horaris de les vaques. Ha de ser al vespre, cap a les 9, o al migdia. Ve la mare, ve la filla, ve la dona, i els puc dedicar el gol, si en faig algun [riu].