Girona
RAMON TERRATS
MIGCAMPISTA DEL GIRONA
“Fins a juvenil, no pensava a treballar d’això”
“No hi ha millor lloc que Girona per fer-se professional. Jugar a primera amb el Girona és el que em faria més il·lusió”, assegura el migcampista barceloní
Sense Bernardo, s’ofereix per fer de central: “Jo m’hi veig; no hi ha cap problema”
Ramon Terrats Espacio (18/10/2000) ha arribat al futbol professional després d’haver completat l’etapa de formació sense jugar mai en cap divisió d’honor. Encantat de ser a Girona, el barceloní reviu la seva trajectòria i els lligams amb el futbol, acostumat des de petit a veure el seu pare fent cròniques de l’Espanyol.
Volia ser futbolista o periodista?
Futbolista. Mai m’he plantejat ser periodista ni crec que ho sigui mai.
Com vivia de petit que el seu pare fos periodista esportiu?
Sé que ho vaig patir bastant, perquè ell viatjava molt i també perquè arribàvem moltes nits tard a casa. Feia els partits a Montjuïc i, si anàvem a veure el partit, l’esperàvem per tornar a casa. Això és el que més m’ha marcat. Recordo un Espanyol-Barça a Montjuïc, de quedar-me adormit a terra i despertar-me a casa.
Mai va poder fitxar per l’Espanyol?
El meu pare mai s’hi ha posat. No és un pare protector que hi estigui molt a sobre. Crec que sí, que ho va intentar en algun moment, però no va sortir, segurament perquè no vaig destacar fins que era juvenil. De cadet A, vaig anar a entrenar-hi una setmana; ben mirat, potser sí que ho va intentar [riu].
A l’Europa hi devia estar bé.
I tant! Al costat de casa. Sempre ho he dit, i encara ho dic als més joves: primer, gaudir. He tingut la sort que m’ho he passat molt bé de petit, sense cap preocupació, jugant i disfrutant. Fins que arriba un moment que tens la il·lusió de ser professional, és clar.
No devia jugar en les categories més altes?
Crec que poca gent sap que jo mai he jugat a divisió d’honor. Ni d’infantil, ni de cadet, ni de juvenil. Com a màxim, en lliga estatal. I a infantil i cadet, a primera. I tan content.
Un bon missatge per a molts…
Per a molts nanos, sí, i sobretot per als pares, que es pensen que només pots arribar a ser futbolista si jugues en les màximes categories. Òbviament, tens més possibilitats, perquè els millors solen ser a les millors categories, però no significa res.
Veia lluny arribar al futbol professional?
Quan era infantil i cadet, no pensava a treballar d’això. Jugar i gaudir. Sí que quan vaig fer el pas de juvenil de primer any, que vaig destacar i Pandiani em va pujar a l’A, vaig dir clar als meus pares: “Vull ser futbolista.” Pot semblar pedant, però ho vaig tenir molt clar.
Per què el va pujar Pandiani?
Jo jugava en el juvenil C de l’Europa, a preferent. No vaig ni trepitjar el B. Jugava de central i destacava per la sortida de pilota i perquè era agressiu en els duels, tot i que era petit. Vaig entrenar-me amb l’A, em va posar i ho vaig jugar tot. Sent de primer any, el dissabte jugava en el juvenil A i l’endemà, enel C.
El va pescar la Damm. Només la Damm, o hi havia més clubs?
Diria que només la Damm. En aquell moment tampoc tenia representant. A més, quan jo era al juvenil B de la Damm, l’A va baixar per primera vegada. Per tant, tampoc vaig jugar a divisió d’honor. Mala sort? Potser sí, però també em va anar bé. Va venir Martín Posse d’entrenador i ens va anar molt bé. Va ser una gran experiència, perquè la Damm és un club diferent. Et cuiden molt bé.
I cap al Sant Andreu.
La Damm és un bon aparador. Vaig tenir ofertes de segona B, però el Sant Andreu era un club molt popular, havia fet promoció i vaig tenir clar que em podria anar bé. L’experiència d’un vestidor de tercera, amb pesos pesants, es nota molt.
En aquell moment, encara mantenia el “vull ser futbolista” que havia dit?
Sí. Sabia que ho aconseguiria. La gent a vegades pensa que la tercera és molt lluny, però era jove i sabia que podrien sortir filials. I va aparèixer el Girona.
Per què el Girona?
Crec que n’hi havia d’altres, de filials. A l’hivern anterior, va venir el de l’Oviedo. I a l’estiu, algun altre. Però el Girona estava apostant pels joves i sabia que podria tenir l’oportunitat. Crec que va ser la millor decisió.
Té gravat aquell debut sorprenent a La Romareda?
Sí, i tant! Vaig demanar el vídeo del partit i també tinc la samarreta. Mai te n’oblides, del debut. Dels nervis d’abans, i del que passa després. Vaig acabar molt content. Els jugadors m’ajudaven molt. Sempre em quedaré amb una frase que em va dir Gumbau, a punt de sortir al camp: “Tu tranquil, que això és més fàcil que a tercera divisió.”
Ara que ho ha viscut, li donaria la raó?
Depèn del camp i el moment. La intensitat és molt diferent, i moltes altres coses també, però és veritat que hi ha factors que t’ajuden, com que tens més espais i que l’estat de la gespa millora molt.
La final perduda contra el Rayo és el seu pitjor moment?
S’hi afegeix la lesió, però sí que va ser un cop molt dur. Sortint de Vallecas amb l’1-2 i a un partit de jugar a primera, el més gran que hi ha en el futbol. A més, acabava el partit i te n’anaves; s’acabava tot, ni entrenaments ni res. És un buit molt gros, de desil·lusió, plors, no entendre el perquè. Però el futbol dona més oportunitats. A veure si aquest any és el definitiu.
Ha citat la lesió, una fractura per estrès a la tíbia. Va jugar massa?
Teníem molts jugadors lesionats, en Pol Lozano també va caure, i la situació era delicada. Havia de jugar perquè l’equip ho necessitava. Vaig jugar molt temps amb dolor. Potser van ser dos mesos entrenant i jugant amb dolor. Em van sortir partits bons, però altres en què no podia. Contra l’Alcorcón, ja va ser definitiu. Si continuava jugant, la fractura hauria pogut ser total i la baixa s’hauria allargat uns quants mesos més.
Per què no parava? Era cosa seva, o li demanaven que jugués?
Quan un noi de 20 anys pot jugar, mai dirà que no. A casa em diuen que he de tenir cap, que la carrera és molt llarga. Però tens la il·lusió de jugar, encara que et faci mal tot. Els tècnics i doctors estaven a sobre meu, però tampoc em deien que parés. La culpa no és seva, és clar. La culpa és meva, que hauria pogut dir abans que parava.
Va marxar Francisco, que el va fer irrompre en el primer equip, i va arribar Míchel, que també hi va apostar fort. En dubtava?
Vaig tenir una conversa amb ell. Sabia el seu estil i tenia clar que era el meu, de tenir la pilota. És molt diferent al de Francisco. Míchel em va transmetre la seva confiança, i crec que em va anar bé. Vaig començar jugant molt i, si no m’hagués lesionat, la cosa hauria estat diferent.
Té poc a veure el que li demana Míchel amb Francisco?
Tinc habilitats defensives, però ofensivament sobretot em demana que sàpiga llegir el joc abans que passi, els espais, que sàpiga quan jugar a un toc o dos o quan conduir la pilota. Em diu que si controlo tot això, puc arribar a ser un molt bon jugador. M’ho recorda sovint.
Ara té molta competència. Veu difícil compartir lloc amb Pol Lozano?
El mister encara no ho ha vist [riu], però jo crec que sí que podem jugar junts, potser tenint jo més arribada, que cada cop m’agrada més trepitjar àrea.
I de central? Diu que en feia de juvenil. I diumenge en falta un.
És possible, sí. Ja n’hem parlat una mica. Juncà, Arnau i jo hi podem jugar. Per què no? Jo m’hi veig. No hi ha cap problema. Sortida de pilota, desplaçament... i defensivament no tinc l’alçada de Bernardo o Juanpe, però puc aportar altres coses.
Creu que s’havien marcat un objectiu massa ambiciós?
L’objectiu sempre ha estat pujar. O directament, o per play-off. La gent pensa que el play-off és un fracàs, perquè vens de dos anys de garrotada, però per a nosaltres, no. Jugar un play-off és molt bonic. Només quatre ho fan, i un puja a primera. Tenim la mateixa mentalitat i les mateixes ganes de pujar a primera.
Com s’esborren els fantasmes?
Míchel ja ens ha dit que ens ajudaria en punts clau. Té clares coses que podríem millorar en el play-off. Esperem arribar-hi.
L’aspecte mental pesarà?
Si hi vas amb por, és normal que et vinguin els fantasmes. Cadascú ho ha de gestionar, i entre tots ens hem d’ajudar.
Sense ser gironins, Arnau i Terrats han de ser hereus de l’orgull gironí de què es presumia?
Jo no fa set anys que soc aquí com Ureña, per exemple, però em sento molt d’aquí. Tothom m’ha tractat molt bé, em sento un més, visc a Girona i m’encanta. Per què no? Podríem ser perfectament els Granell, Pere Pons o altres. Bé, l’Arnau no ho sé, perquè no sé què farà [riuen tant ell com el maresmenc, que ha acabat una altra entrevista i l’espera]. Jo sí. Fins al 2024, i espero que més, em veig aquí.
Poden venir a buscar Arnau, però potser també a vostè.
Potser sí, però també dependria de qui. Sempre tens les ganes de jugar més amunt, però el meu primer objectiu és poder jugar amb el Girona a primera. És el que em faria més il·lusió, perquè és el club que m’ha permès debutar en el futbol professional i és el club amb qui vull assolir el somni de jugar a primera. Vull que sigui amb el Girona.
Tornant al principi. A casa, com ho viuen? Rep anàlisis dels seus partits?
Ara hi ha distància i estem més desconnectats, però el pare mai ha estat a sobre meu. O com a mínim no del joc. Ell em dona consells de ser dur mentalment, de perseverar. L’altre dia, a Leganés, no em vaig sentir còmode i no em van sortir les coses, sobretot al principi. Em vaig enfadar amb mi mateix, i ell em va dir que estigués tranquil, que em tocava treballar.
Ara que ja és professional, ho viu com s’imaginava quan pensava “vull ser futbolista”?
Sí. Crec que no hi ha millor lloc per començar en el futbol professional. Girona no és un lloc amb una pressió excessiva, i això va molt bé per a gent com nosaltres. I és un club molt professional. Hi ha molts canvis. Vius sol, treballes d’això, que és molt bonic, i jo també estudio [CAFE, a Euses]. Es pot compaginar tot. Surto amb els amics, amb Arnau i Pablo Moreno, que hem fet una bona colla.
Els paren molt pel carrer?
I ara! No ens coneix ningú.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.