Ens va fer força mal, ja que teníem la possibilitat de plantejar-nos si podíem lluitar per l’ascens directe, però amb la derrota, tot i que no és impossible matemàticament, sabem que ja és molt complicat.

Sabem que és complicat. Però no podem aturar-nos, ja que els que venen darrere estan forts i hem d’assegurar el play-off. Hem de vèncer tots els partits; si els de dalt perden, molt millor pujar de manera directe, ja ho veurem.

L’any passat vam patir molt en les eliminatòries, si toca tornar a fer-ho, ho afrontarem de la millor manera i intentarem tornar a pujar a primera.

De vegades sí que em pregunto com se’ns va poder escapar. Em ve al cap que amb 18 anys podia haver pujat a primera i ho vam tenir a un sol pas. El futbol és així i veurem si aquest any tenim una altra oportunitat.

Sabem que no hem pujat mai per la via del play-off, només a través de l’ascens directe. No tenim por i ho intentarem amb totes les forces per trencar la malastrugança que arrosseguem en les eliminatòries.

Sí, som conscients que no hem pujat mai pel play-off i al vestidor ho comentem. Confiem, però, en nosaltres mateixos i sabem que ho podem fer.

No del tot. Tinc companys i amics que estan a l’equip juvenil o al filial, tenim la mateixa edat i hem viscut sempre el mateix amb trajectòries paral·leles. Estic agraït i content que em donessin l’oportunitat i d’haver-la aprofitat. Estar en el futbol professional és satisfactori.

Aquesta és la millor prova que s’ha fet una bona feina, aquest curs també han debutat molts companys i és un gran premi per al club. Des del futbol de base es forma bé tots els jugadors i per això podem jugar al primer equip i no desentonar.

Vaig començar al futbol sala de Premià. Després, al futbol l’any següent i em va venir a veure el Barça però no tenia edat per entrar-hi. Vaig anar a l’escola del Barça igualment i em van dir que em pagaven els estudis. Vaig compaginar el Premià, el Barça i l’escola. Vaig estar set anys més al Barça, després a l’Hospitalet i ja al Girona.

Al començament, sí. Després de vuit anys no m’ho esperava, tot i que quan toca, toca. Me’n vaig adonar que hi ha un altre futbol més enllà del Barça i gràcies a allò he pogut arribar on soc.

No ben bé. No em van voler en aquell moment, vaig aprofitar l’oportunitat d’anar a l’Hospitalet gaudint i coneixent un altre futbol i em va anar bé per saber estar tancat al darrere, que t’arribin 50 o 60 pilotes en comptes de 20... Això m’ha fet millor.

Contra la Segoviana, i tant! M’havia entrenat regularment amb el primer equip, vaig anar moltes vegades convocat amb l’equip i tenia l’esperança. No era una obsessió per a mi, però els companys em deien que estigués atent que sortiria segur. Escalfant se’m va posar la pell de gallina, tenia molta il·lusió i vaig escalfar molt bé. Estava nerviós, però quan entres al camp s’acaba tot. Em vaig dir que si era allà havia de fer el que sé i demostrar que no s’equivocaven.

Va ser històric per a mi. Ho recordaré sempre, ja que va ser el meu debut en LaLiga. Recordo que vam jugar amb línia de quatre i jo de central amb Juanpe. Em vaig trobar molt còmode i donar l’assistència del 2-1 de la victòria ja va ser increïble.

Contra l’Albacete hi havia les baixes de Santi Bueno i Bernardo, sancionats; però, tot i que la copa la vaig jugar de lateral esquerre tots els partits, després vaig passar a jugar de central esquerre.

Ara no. Jugant de carriler, no! [riu]. Però quan toca jugar de central ho puc fer igual. Des del carril pots arribar més a dalt i els nostres carrilers són com extrems. Ets a prop de la porteria i m’ho passo més bé. Mentre sigui al camp, jugo on sigui.

L’Arnau és un jugador que pot jugar en la posició que sigui.

I tant. Francisco és molt bona persona i molt bon entrenador. Ho està fent molt bé a l’Elx i li dono les gràcies per l’oportunitat que em va donar i la confiança; perquè, a més de debutar perquè faltaven jugadors, va donar-me molta continuïtat i vam poder arribar molt lluny.

Sí que ho són. A Míchel potser no li agrada gaire jugar amb tres centrals, però ho estem fent bé i ens hi adaptem tots.

Sempre he pensat que si fas les coses bé i treballes et sortirà tot millor. Si no ho intentes mai ho sabràs. Crec en mi i tot el que faig és amb l’objectiu d’obtenir petites recompenses.

Anar a la selecció espanyola és un premi per als jugadors. Vol dir que estem fent un bon treball en el dia a dia en el Girona, i també ho és per al club, que està fent bé les coses.

No ho sé pas. Potser sí, tampoc m’ho vull creure, però segurament sí per l’edat que tinc.

Tinc contracte amb el Girona fins al 2025 i en teoria em quedo aquí fins llavors. Si ve un club i paga, o el que sigui, això ja depèn dels meus representants i del club. La meva intenció és quedar-me al Girona. Vull pujar amb el club a primera.

És el desig i hi ha altres maneres, però ara només penso a fer-ho com a blanc-i-vermell.

M’aixeco al matí i vinc a entrenar-me. Quan estem amb el fisioterapeuta o fent treball al gimnàs dinem amb l’equip. Me’n vaig a casa, faig migdiada i a la tarda o estudio per treure’m el carnet de cotxe o quedo per anar a fer una volta amb en Terrats, en Pablo Moreno i fem un cafè. Jugo als videojocs i miro algun partit de futbol al vespre.

Fora del camp no tinc el caràcter que tinc al camp. Al terreny de joc vaig sempre a totes, faig el que he de fer. A fora soc més reservat.

Ja han baixat i això és un problema per a nosaltres. Quan un equip està alliberat de pressió li solen sortir millor les coses.