Per mi va ser una etapa esplèndida. Vaig començar a jugar la temporada 1967 i és quan el Girona va començar a ser més professional. En aquell temps només em preocupava del futbol, de res més. Jo crec que és un bon consell per a tots els jugadors i jugadores que pugen avui en dia.

Vaig estar-hi tres temporades, de l’any 1967 al 1970. Quan vaig arribar al Girona encara era juvenil i des del primer minut em van voler jugant al primer equip a Vista Alegre. Juntament amb en Pere Pla, vam estar amb els més grans del Girona i vam anar a la selecció espanyola en un campionat europeu. Personalment, vaig poder jugar a nivells nacionals tan aviat gràcies al meu físic. Era ràpid, atrevit i valent; van ser factors importants per tenir l’oportunitat d’arribar fins a aquelles categories. També m’ho vaig guanyar dia a dia, és clar.

Sí... Era un equip amb un nivell molt alt futbolísticament per la meva manera d’entendre aquest esport. En Moy, Pla, Morchón, Sala, Vivolas, Curta..., ningú se’n salvava. Ja fa 52 anys del partit, déu-n’hi-do com passa el temps. La vida és un moment.

Vista Alegre era el millor que podia tenir Girona en aquell moment. Tothom hi anava caminant i sempre s’emplenava. Era un club i un estadi referent a dins la província. L’última temporada, nosaltres ja anàvem a entrenar-nos a Montilivi.

Sí, i tant. L’ambient era molt maco. La gent estava a sobre i a dins del camp sentíem molt el seu suport. Recordo en especial els actes quotidians, del dia a dia. Per exemple, en Pibe Farreras, encarregat del material, que sempre ens tenia el cafè a punt. A vegades hi posava quatre gotes de licor. Era un ambient molt natural i tendre.

L’Emilio Aldecoa em va marcar molt. Ell em va fer debutar al mes de gener perquè en Pere Moy va marxar a la mili. Venia del Coma Cros i al cap de poc vaig debutar al camp del Palafrugell. Segueix en contacte amb algú d’aquell temps? Cada any fem una trobada amb els integrants d’aquells equips a Girona. Hi havia molt bon ambient i ara ens reunim al voltant d’una taula per recordar-ho.