El mercat del fitxatge genera una enorme expectació i un argot molt singular. El mateix període es defineix amb el terme italià mercato; quan un fitxatge es tanca diem que “è fatto”; les opcions de jugadors són “carpetes”; els que acaben contracte, “oportunitats”; les negociacions passen a ser “situacions”; “fair play” no és joc net sinó tenir capacitat de fitxar; el pressupost és “budget”; les plantilles, “rosters”; els fitxatges exòtics són “randoms” i els decebedors, “hypes”.

Sobre qui fitxaríem, tots en tenim una opinió, però al Girona la que compta és la d’en Quique Cárcel. Tots els que des de fa uns anys seguim aquest club tenim la certesa que aquest mercato serà molto lungo perquè ell (Cárcel) va piano, piano, i el que no sabem és si s’arribarà lontano; de fet, al final de la finestra de l’estiu passat ens estiràvem els cabells i al juny, qui ho hauria dit al setembre, vam acabar pujant. En qualsevol cas, fins que no comenci la temporada, estarem atents als moviments i esperarem l’arribada del típic individu que coneix algú del Montessori que sap segur que Luis Suárez ja hi ha matriculat els seus fills; el fake, un altre clàssic del mercato que no podia faltar a la llista.