Tres centrals

Era el març del 2014 i estàvem a nou punts de sal­var-nos, va arri­bar Machín i va veure que si teníem late­rals pro­funds com Juncà i Ivan López, la millor manera de jugar era amb tres cen­trals. Tot i que els pri­mers resul­tats no van ser bons, aquell esquema va millo­rar el joc de l’equip, més enda­vant vam enca­de­nar victòries i ens vam sal­var. La dis­po­sició tàctica es va fer famosa, alguns en deien 5-3-2, els més opti­mis­tes 3-5-2, en qual­se­vol cas, els tres cen­trals es van con­so­li­dar i ens van por­tar a pri­mera.

Aquest sis­tema, con­tra­cul­tu­ral en aquell moment i també ara, van inten­tar variar-lo els entre­na­dors poste­ri­ors, però al final tots, menys Pep Lluís Martí, van tor­nar a col·locar els tres a dar­rere, és com si els juga­dors, quan es ves­tei­xen de blanc-i-ver­mell no sabes­sin jugar d’altra manera. L’any pas­sat el canvi de qua­tre a tres va ser una altra vegada un punt d’inflexió.

Ara sem­bla que bus­quem late­rals de dos per­fils com­ple­men­ta­ris, uns que puguin alter­nar el lloc cen­tral i la posició de banda, Arnau i Javi Hernández, i altres que, com Couto i Pep Cha­varría, siguin car­ri­lers més purs, no deixa se ser una manera de tenir alter­na­ti­ves, tot i sabent que el destí és capriciós i al final, els tres cen­trals ja són part de nosal­tres.