Tot torna a començar. Comença de nou amb una inflació desbocada, amb guerres a Ucraïna i a vint-i-un llocs més del planeta, amb la previsió d’una tardor amb restriccions de tota mena, amb immigrants apilats a les tanques i amb europeus subornant països perquè no ens els deixin entrar, amb un món de vuit mil milions d’habitants que produeix menjar per a dotze mil milions i en el qual vuit-cents onze milions passen gana, amb un planeta amb habitants d’arreu acabant els recursos de tots i on la majoria es passa el dia enganxat a pantalles que dissenyen rics dels Estats Units i fabriquen pobres del sud-est asiàtic. Enmig de tot això, i mil misèries més, comença la lliga a Mestalla i durant un temps ens preocuparem de donar bona imatge, d’esgarrapar algun punt i sobretot d’il·lusionar-nos de nou amb l’esperança de recuperar aquella sensació de felicitat que vaig sentir estirat a la gespa del pati de casa meva, cridant desmesuradament el gol d’Arnau a Tenerife. Què voleu que hi faci, elemental, ja ho sé, però el futbol és això, aquelles hores en les quals estàs d’acord amb Bill Shankly quan deia que no era “només una qüestió de vida o mort, sinó una cosa molt més important que això”. Quan notes aquella inquietud pel cap de setmana és que tot torna a començar.