Tot torna a començar

Tot torna a començar. Comença de nou amb una inflació des­bo­cada, amb guer­res a Ucraïna i a vint-i-un llocs més del pla­neta, amb la pre­visió d’una tar­dor amb res­tric­ci­ons de tota mena, amb immi­grants api­lats a les tan­ques i amb euro­peus sub­or­nant països perquè no ens els dei­xin entrar, amb un món de vuit mil mili­ons d’habi­tants que pro­du­eix men­jar per a dotze mil mili­ons i en el qual vuit-cents onze mili­ons pas­sen gana, amb un pla­neta amb habi­tants d’arreu aca­bant els recur­sos de tots i on la majo­ria es passa el dia engan­xat a pan­ta­lles que dis­se­nyen rics dels Estats Units i fabri­quen pobres del sud-est asiàtic. Enmig de tot això, i mil misèries més, comença la lliga a Mes­ta­lla i durant un temps ens pre­o­cu­pa­rem de donar bona imatge, d’esgar­ra­par algun punt i sobre­tot d’il·lusi­o­nar-nos de nou amb l’espe­rança de recu­pe­rar aque­lla sen­sació de feli­ci­tat que vaig sen­tir esti­rat a la gespa del pati de casa meva, cri­dant des­me­su­ra­da­ment el gol d’Arnau a Tene­rife. Què voleu que hi faci, ele­men­tal, ja ho sé, però el fut­bol és això, aque­lles hores en les quals estàs d’acord amb Bill Shankly quan deia que no era “només una qüestió de vida o mort, sinó una cosa molt més impor­tant que això”. Quan notes aque­lla inqui­e­tud pel cap de set­mana és que tot torna a començar.