“Avui dia juga­ria a pri­mera divisió, això és indub­ta­ble.” Ho afirma Ben­jamí Colo­mer, el pre­si­dent del Girona que el va fit­xar, i ho cor­ro­bo­ren Pere Pla i Mantu Tor­rent, com­panys seus a la defensa blanc-i-ver­me­lla. La mort als 81 anys d’Isi­dre Sala Puig­de­vall (29/09/1940-22/09/2022), víctima d’una llarga malal­tia, deixa un buit pro­fund en el fut­bol gironí. Se n’ha anat el juga­dor que més par­tits (432) ha ves­tit la samar­reta blanc-i-ver­me­lla, una lle­genda que genera con­sens per la seva classe, dins i fora del camp, i bon­ho­mia.

“Jugava a Figue­res, i vaig anar a casa seva a par­lar amb el seu pare. El pri­mer que va fer va ser treure la llon­ga­nissa i un got de vi.” S’emo­ci­ona quan ho recorda Ben­jamí Colo­mer, que el va incor­po­rar al Girona el 1963. Començava una tra­jectòria llarguíssima, de 13 tem­po­ra­des, fins a con­ver­tir-se en el juga­dor que més cops ha ves­tit la blanc-i-ver­me­lla. I això que va rebre diver­ses pro­pos­tes. “L’Espa­nyol s’hi va fixar. Ens coneixíem amb Pablo Porta i vam que­dar d’acord a tras­pas­sar-lo. Però per coses del fut­bol no es va aca­bar de fer”, recorda Colo­mer d’una de les vega­des que va estar a punt de per­dre’l. El mateix cen­tral va pri­o­rit­zar sem­pre que­dar-se, a prop de casa –la família tenia una explo­tació agrícola a Vila­ma­lla–, i va com­pe­tir a ter­cera amb el Girona, amb tres pro­mo­ci­ons falli­des per pujar. “Era un líder. Ara hau­ria fet el salt, segur. Va tenir pos­si­bi­li­tats de mar­xar, però aquí hi estava molt bé”, narra Mantu Tor­rent, amb qui va com­par­tir pri­mer espai a la defensa i després una forta amis­tat. “Era una gran per­sona.”

Un altre juga­dor que va com­par­tir línia defen­siva amb Isi­dre Sala és Pere Pla. “Quan vaig debu­tar amb 16 anys, em van posar al seu cos­tat. Ell era el lliure i jo, el cen­tral mar­ca­dor. Hi vaig estar tres anys i mig, sem­pre amb ell. Com a capità i expe­ri­men­tat, manava. Però manava sabent manar, no impo­sant. Jugar amb ell era una pas­sada”, recorda Pla, que més enda­vant va veure com l’empor­danès l’entre­nava a l’Olot.

“Va pri­o­rit­zar la ves­sant fami­liar. Segur que a pri­mera hau­ria tri­om­fat. Tenia unes facul­tats físiques que no li calia pas entre­nar molt”, hi afe­geix amb un som­riure Pla. Isi­dre Sala és l’únic juga­dor del Girona que va ser olímpic, el 1968 a Mèxic. Va ser un dels que van fer el canvi d’estadi, de Vista Ale­gre a Mon­ti­livi. I va dei­xar empremta com a capità. “Era un home que es feia esti­mar per tot­hom. Un tros de pa. Massa bona per­sona i tot”, diu Ben­jamí Colo­mer. Un cop reti­rat, va anar sovint a veure par­tits a Mon­ti­livi, fins que la malal­tia li ho va impe­dir. “L’últim cop que va tre­pit­jar la gespa va ser per un reco­nei­xe­ment que vam fer el 2016 a les plan­ti­lles de feia 40 anys”, recorda Albert Mateos, exdi­rec­tiu del club molt lli­gat als vete­rans. “Era un capità molt res­pec­tat per tot­hom, per la plan­ti­lla de cada any i també pels rivals.”

La cerimònia en memòria d’Isi­dre Sala es farà aquest matí a Vila­ma­lla (10.30 h).