Vaig quedar astorat en veure un espot emès pel videomarcador de l’estadi on el Girona es posava FC a l’altura dels grans clubs pioners com ara el Sheffield FC o el British Ladies Football Club i per què? Doncs perquè som el primer club Pet Frendly de la història, omplin les copes i brindem amb orgull (gironí). Més inquiet em va deixar la lectura de notícies que parlaven de la possibilitat que en algun partit es deixessin entrar les bèsties acompanyades dels seus amos. Per a mi, el fet d’estar en un lloc tancat amb animals és la translació del tercer cercle de l’infern a la terra i, per tant, m’hi hauria d’oposar, però com que no vull posar fi a aquesta il·lusió generada entre el gironisme, des d’aquestes modestes línies els vull presentar el Manifest per un partit a Montilivi amb públic exclusivament animal, un dia en què els humans acompanyaran els animals al partit i després hauran de tornar a casa i deixar que siguin les mascotes les que ocupin les localitats, d’aquesta manera, els petfobics no haurem de patir cent vint minuts d’angoixa i els petfriendly es podran enorgullir de la idea del club, un win-win. Pel Girona FC seria un moment de gran impacte comunicatiu, la imatge de les mascotes a les graderies, atribolades amb ornaments blanc-i-vermells, bordant mentre els nostres jugadors lluiten pels tres punts, obriria tots els informatius i diaris. Els The Gruixuts podrien adaptar l’himne i gravar una nova versió “Som collies i pastors alemanys, som terriers i beagles, estem units germans, canins, ara no cal lladrar per res...”. L’Albert Bassa cridaria “Som-hi equip, som-hi animaló, som-hi Montilivi, endavant Girona!” i tots ells aixecarien les potes i mourien la cua en senyal d’excitació. Perdríem les danses i els cants del Jovent Gironí, però potser podríem intentar que algun ensinistrador professional ensenyés els animals a fer amb lladrucs aquell diàleg onomatopeic que es produeix a cada partit entre el gol nord i el sud. Els jugadors, el que perdrien per un costat ho guanyarien per l’altre, i ben segur se sentiran més còmodes amb els miols i udols que no pas amb alguns dels xiulets i crits d’esglai que han de sentir quan juguen des del darrere, tampoc haurien de patir els crits acompanyats d’ostentosos gestos d’“Endavant! Endavant i no endarrere! Al futbol es juga endavant”, que alguns no paren de proferir a cada partit. Agafin aquesta proposta, senyors del club i facin-la realitat abans no ens la robi un altre club de primer ordre mundial. De moment jo demanaré a la meva germana que em deixi en Màgnum per portar-lo a l’estadi aquell dia, és un labrador molt tranquil que animarà de manera moderada, però els prometo que almenys no molestarà.