Stuani es queda sol davant del porter i la pilota li ve botant. Intenta una vaselina, però el porter té reflexos i l’envia a córner. Era la sentència en la pròrroga per enterrar definitivament l’ombra del ridícul a la copa. L’uruguaià ha fallat un gol clamorós. En comptes de fer-ne un gra massa, el golejador gironí vol servir de pressa per esmenar l’error. Es creua amb el porter: li xoca la mà subtilment, reconeixent-li el valor de l’aturada.

L’àrbitre xiula penal en l’última jugada. Stuani, el mestre dels onze metres, té una nova oportunitat de posar les coses a lloc: “S’ha acabat el bròquil, gent de Quintanar del Rey. Els de l’arbre, aneu baixant i cap a casa.” Podia haver cedit el llançament, però el davanter porta el gol a la sang i és competició oficial. La xuta rasa, el porter s’estira a terra com un felí i atura la pilota. No hi ha temps per a més. Stuani abraça el porter rival, l’aixafaguitarres que li ha aturat dos gols cantats. És un homenatge espontani per valorar-li el mèrit.

En un vídeo publicat a les xarxes socials del club, l’equip enfila cap a Elx. Hi apareix Manu Vallejo capcot, últimament no juga gaire i li deu fer mandra volar tants quilòmetres per escalfar la banqueta. Stuani l’abraça i li xiuxiueja: “Somriu a la càmera.” Vallejo li fa cas. El capità mata dos pardals d’un tret: es mostra cordial i accessible amb l’aficionat i, de retruc, anima un company que no està passant el millor moment. El detall no és fútil. Li està recordant que encara que jugui menys és transcendental per als companys, perquè l’èxit de l’equip es basa en una actitud grupal positiva durant les infinites hores que conviuen més enllà dels noranta minuts.

Stuani juga a una altra lliga. Un porter de regional li ha fotut enlaire el hat-trick i aclaparar portades. Stuani el felicita i li recorda que sempre podrà presumir d’haver aturat un penal a un crac de primera divisió. En un món futbolístic farcit d’egoismes narcisistes, té valor el gest de l’uruguaià? Hi ha cracs mundials que, encara que guanyin, munten sidrals si no marquen el gol decisiu o el company no ha sabut passar-li la pilota. Ells per sobre l’equip. D’altres, es dediquen a tocar-se els pebrots grollerament per humiliar els rivals golejats. Stuani, en canvi, s’eleva dels capritxos desbocats d’aquest futbol modern individualista i avariciós per reconèixer l’altre i dignificar els rivals més humils.

Stuani ens va pujar a primera. Poc se n’ha parlat, però més enllà dels seus dos gols en el play-off, liderà l’escalf i el suport dels aficionats des de les xarxes socials. També, amb les victòries, agraïa la importància de la grada. Era impossible no creure en l’ascens si Stuani ho escrivia en un paper a l’hotel. En una setmana, el capità gironí ha regalat diversos gestos de crac embolcallats de senzillesa. El mal tràngol de l’arrítmia l’ha fet més agraït per les meravelles que li regala el futbol. Per això, ara és més conscient i gaudeix dels petits detalls, aquells que li atorguen el privilegi d’humanitzar el món del futbol.