opinió
El millor del 2022
L’últim partit del 2021 a Montilivi va ser contra el Burgos. Regatejant el fantasma del descens, l’equip respirava tranquil i començava a jugar al que imaginava Míchel. Caminant cap a l’estadi, vaig gosar dir desafiant la humitat gironina que glaça l’ànima: “No sé si guanyarem, però ens divertirem segur.” 3 a 1 final, xalant de valent amb bufandes vermelles dansant a l’aire i crits de gol foragitant el fred terrorífic.
El nou any començava amb un Girona amb velocitat de creuer. Victòries, joc exquisit i un repertori variat d’“ooooohs!” d’una grada entregada a cada triangulació preciosista de l’equip. No ens ho acabàvem de creure perquè a Montilivi no sabíem que es podia amanyagar la pilota d’aquella manera. Amb el luxe de sotmetre equips de primera en la copa, fantasiàvem, il·lusos de nosaltres, amb l’ascens directe. Però la il·lusió s’esquerdà amb la derrota infantil contra l’Amorebieta de finals de gener i d’altres trompades lògiques, que assenyalaven la fi de l’excel·lència futbolística gironina.
Tocava bregar i barallar-se contra el destí sense deixar de tenir cura del joc. Pels fracassos acumulats en el maleït play-off, l’ascens era quimèric. Amb el bon temps, l’equip es garratibà fins al punt de jugar-s’ho tot en l’última jornada a Burgos. La classificació era un mer premi a l’alegria del nostre futbol, però feia nosa perquè allargava innecessàriament la temporada cremant els jugadors, fins al punt que la parada miraculosa de Juan Carlos assegurant el zero a zero i el sisè lloc passà desapercebuda. Per posar més llenya al foc, les possibilitats de triomfar s’embolicaven perquè el nostre rival seria increïblement el potentíssim Eibar, que l’espifià en el temps afegit contra el pitjor cuer del món. La conya d’assegurar per tercera vegada consecutiva el play-off va ser quan a Oviedo celebraren com bojos un suposat gol del Burgos que els classificava. Sovint, cal veure-hi des d’ulls aliens per copsar la magnitud de la fita assolida. La bogeria cruel del Tartiere ens atià l’orgull gironí: podíem fer-la grossa i pujar.
A casa, però, la vida era incerta perquè havíem de ser pares. Prudent i resignat, vaig alliberar els carnets. Veuríem la semifinal des del sofà, amb la maleta a punt per si havíem de córrer al Trueta. La xamba de ser sisens i de la tercera és la bona s’esfumava amb el golàs d’Aketxe. Una setmana més tard, però, el mag Borja García i l’heroi Stuani dibuixaven el miracle d’Ipurua, gironitzant un súper Eibar en un bassal de llàgrimes.
Des de la sala d’espera de l’hospital vaig comprar les entrades de la final contra un Tenerife que, amb el seu ufanós president al capdavant, volia muntar l’escenari de l’ascens a Montilivi mateix. El sistema d’entrades va ser un caos, però així és el club en els moments taquicàrdics. No vaig tenir temps d’enrabiar-me gaire, perquè la petita picava la porta. Després de mesos de silenciós patiment, el naixement vas ser rodó. Dissabte al migdia arribàvem a casa, just a temps perquè després de conèixer la germaneta, amb els grans enfilàvem cap a Montilivi. No celebrar gol contra el sòlid i gasiu Tenerife no m’importà. La família creixia i érem feliços. Uns dies més tard, el 19 de juny, l’eufòria era hiperbòlica: el bàsquet, el futbol, els fills grans celebrant a consciència el plaer descriptible de viure un ascens i la petita Bet dormint en pau, aliena al rebombori familiar. Què més es pot demanar en deu dies? La resta de l’any, amb el Girona a primera divisió, fent-la grossa per exemple al Bernabéu, és més coneguda. L’any que iniciem, em conformo que s’escrigui amb la mateixa tinta invisible.