El Girona no perd un partit de lliga des del 20 d’octubre a l’estadi Jocs Mediterranis contra l’Almeria (3-2) i encadena sis jornades sense perdre, una sèrie que iguala el seu sostre com a invicte a primera del curs 2018/19, curiosament el que va acabar en descens a segona. En terres andaluses, l’equip dirigit per Míchel va tocar fons, va entrar en descens per primera vegada, però va començar a construir les bases d’una reacció que l’ha dut a hores d’ara a igualar la seva millor ratxa de jornades sense perdre en la màxima categoria i a romandre amb un cert marge respecte a les posicions que vol evitar tant sí com no al final de la campanya. A Almeria, el tècnic de Vallecas ja va aplicar la línia de quatre al darrere, que sembla inamovible avui, i, fins i tot, acabat el matx va decidir fer un canvi a la porteria que, si bé no ha tapat el forat que suposa encaixar en cada jornada, ha dotat l’equip de més seguretat amb Gazzaniga sota els pals. A l’RCDE Stadium, el Girona va mostrar estones d’un futbol que meravella qualsevol i, si bé és cert que de vegades li falta més malícia en els metres finals, no sembla cap bogeria pensar que és el camí correcte i el més gratificant de veure per arribar a lligar la permanència desitjada.

Després de caure a Almeria –l’equip perdia 3-0 en el descans, i en el temps afegit l’àrbitre va anul·lar el 3-3 a Yangel–, el Girona va empatar contra un bon Osasuna i al Bernabéu contra el Madrid, un duel que li va acabar de confirmar que la maquinària començava a greixar-se. A escassos dies de l’aturada pel mundial, els blanc-i-vermells van sumar sis punts vitals gràcies a les victòries contra l’Athletic Club (2-1) i l’Elx (1-2), que els van permetre agafar marge respecte al descens, acabar de respirar i poder descansar còmodament durant el parèntesi. En la tornada, l’eliminació en la copa a mans del Cacereño, de segona FEF, i dos empats contra el Rayo Vallecano i l’Espanyol (2-2) podrien haver despertat dubtes envers l’equip, que, tot i mostrar encara mancances en defensa, amb errades individuals evitables –de Miguel i Arnau contra els madrilenys o de Samu Saiz a Cornellà-el Prat–, en l’aspecte ofensiu continua en un estat òptim.