Tinc pre­di­lecció pels fut­bo­lis­tes que en saben. Juga­dors talen­to­sos que ama­nya­guen la pilota, com­pas­sant el ritme del joc al seu antull, amb pas­sa­des elèctri­ques o cal­mant el tempo del par­tit. Intu­ei­xen l’espai que ningú ima­gina, i hi envien la pilota al moment mil·limètric. Són mes­tres a fer somiar l’espec­ta­dor mar­cant de l’única manera que saben: fent gols de ban­dera.

Borja García va arri­bar jove a Girona. Era talent pur, una joia de pre­uat valor a Mon­ti­livi, de l’estirp de Jan­dro, Mar­cos Tébar o Samu Saiz. Però aterrà enfa­dat amb el món i les seves rebe­que­ries exas­pe­ra­ven tot­hom. A Machín (Gràcies, Pablo) no li tre­molà el pols per amas­sar-lo a cop de suplències. A base de trom­pa­des, Borja García va enten­dre que seria millor fut­bo­lista si cui­dava les neces­si­tats de l’equip. Bre­gant com el que més i amb hores de pràctica al sarró, va anar ente­nent com situar-se amb intel·ligència dins del ter­reny de joc per ser l’amo i senyor del par­tit. Sense fer gaire soroll, i com que de toc va sobrat, amb un reci­tal de pas­sa­des pre­ci­ses començà a riure. Tan a gust estava que es con­vertí en un bonàs entre­ma­liat, capaç de pas­sar-s’ho pipa dins i fora el camp, dibui­xant banyes als mem­bres de l’staff tècnic en el dia de sig­na­tu­res de pòsters per als afi­ci­o­nats.

A vol­tes inter­mi­tent en el seu joc, neces­sita estar fresc física­ment per tenir incidència en el par­tit. Pot­ser per això, molts afi­ci­o­nats no n’hi per­do­nen ni una i encara el tenen entre cella i cella. Deixà caixa quan va fer les male­tes cap a Osca. Un any després, intuí que tor­nar on has sigut feliç és sovint la millor opció encara que t’hi dei­xis diners pel camí. Si ell estava bé, la tem­po­rada pas­sada l’equip jugava veloç i amb cri­teri. En òptima forma física, és tan impres­cin­di­ble que és titu­laríssim en els par­tits clau, com a Eibar, on abans de lesi­o­nar-se greu­ment, va mar­car un golàs impres­si­o­nant que ens va fer creure en l’epo­peia de l’ascens.

El mèrit no és tenir el talent sinó tre­ba­llar-lo i polir-lo en bene­fici de l’equip. Per això hi ha juga­dors que en la seva madu­resa deam­bu­len per equips exòtics o vul­gars, incapaços de domar el seu caràcter libèrrim, mal­gas­tant el seu talent escal­fant ban­queta o lamen­tant la seva desgràcia. D’altres, com Borja García, es gua­nyen a pols la plena madu­resa fut­bolística, mal­grat l’entre­banc d’haver de picar molta pedra per recu­pe­rar-se d’una greu lesió. En el par­tit clau con­tra el València, va retor­nar a la titu­la­ri­tat. Sap que Mon­ti­livi és casa seva i tenia a l’abast un rede­but somiat. Només importa l’ara. Fa ballar el joc al seu ritme. El par­tit s’atura: exhaust per l’esforç, rep una pilota botant dins l’àrea, es gira amb deli­ca­desa i sua­vitza la pilota, allu­nyant-la en la seva paràbola de les mans d’un Mamar­dash­vili gegant, per besar el pal i abraçar la xarxa en un golàs que val tres punts vitals i que Borja García cele­bra amb la sen­zi­llesa de saber que els juga­dors amb classe només saben mar­car gols de museu.