opinió
El jugador amb més classe
Tinc predilecció pels futbolistes que en saben. Jugadors talentosos que amanyaguen la pilota, compassant el ritme del joc al seu antull, amb passades elèctriques o calmant el tempo del partit. Intueixen l’espai que ningú imagina, i hi envien la pilota al moment mil·limètric. Són mestres a fer somiar l’espectador marcant de l’única manera que saben: fent gols de bandera.
Borja García va arribar jove a Girona. Era talent pur, una joia de preuat valor a Montilivi, de l’estirp de Jandro, Marcos Tébar o Samu Saiz. Però aterrà enfadat amb el món i les seves rebequeries exasperaven tothom. A Machín (Gràcies, Pablo) no li tremolà el pols per amassar-lo a cop de suplències. A base de trompades, Borja García va entendre que seria millor futbolista si cuidava les necessitats de l’equip. Bregant com el que més i amb hores de pràctica al sarró, va anar entenent com situar-se amb intel·ligència dins del terreny de joc per ser l’amo i senyor del partit. Sense fer gaire soroll, i com que de toc va sobrat, amb un recital de passades precises començà a riure. Tan a gust estava que es convertí en un bonàs entremaliat, capaç de passar-s’ho pipa dins i fora el camp, dibuixant banyes als membres de l’staff tècnic en el dia de signatures de pòsters per als aficionats.
A voltes intermitent en el seu joc, necessita estar fresc físicament per tenir incidència en el partit. Potser per això, molts aficionats no n’hi perdonen ni una i encara el tenen entre cella i cella. Deixà caixa quan va fer les maletes cap a Osca. Un any després, intuí que tornar on has sigut feliç és sovint la millor opció encara que t’hi deixis diners pel camí. Si ell estava bé, la temporada passada l’equip jugava veloç i amb criteri. En òptima forma física, és tan imprescindible que és titularíssim en els partits clau, com a Eibar, on abans de lesionar-se greument, va marcar un golàs impressionant que ens va fer creure en l’epopeia de l’ascens.
El mèrit no és tenir el talent sinó treballar-lo i polir-lo en benefici de l’equip. Per això hi ha jugadors que en la seva maduresa deambulen per equips exòtics o vulgars, incapaços de domar el seu caràcter libèrrim, malgastant el seu talent escalfant banqueta o lamentant la seva desgràcia. D’altres, com Borja García, es guanyen a pols la plena maduresa futbolística, malgrat l’entrebanc d’haver de picar molta pedra per recuperar-se d’una greu lesió. En el partit clau contra el València, va retornar a la titularitat. Sap que Montilivi és casa seva i tenia a l’abast un redebut somiat. Només importa l’ara. Fa ballar el joc al seu ritme. El partit s’atura: exhaust per l’esforç, rep una pilota botant dins l’àrea, es gira amb delicadesa i suavitza la pilota, allunyant-la en la seva paràbola de les mans d’un Mamardashvili gegant, per besar el pal i abraçar la xarxa en un golàs que val tres punts vitals i que Borja García celebra amb la senzillesa de saber que els jugadors amb classe només saben marcar gols de museu.