Avui tenim un Six-pointer, un partit transcendental, i tu, Cristhian, no jugaràs. Mesos enrere això hauria estat un drama i avui sembla que això no sigui tan greu. És admirable com has assumit el teu nou paper d’actor secundari en el nou repartiment. Admirable, sí, però gens sorprenent. Ja vas demostrar que eres un jugador diferent el dia que vas voler quedar-te a segona amb nosaltres assumint el compromís de tornar-nos a la categoria perduda. Ho vas fer, i lluny de mostrar-te enfadat i arrogant per la suplència, has acceptat els pocs minuts que et donen i quan entres a jugar continues barallant-te amb tothom, fixes els centrals, remates tot el que cau a l’àrea i, com és habitual, marques més gols que ningú. Mai has escatimat un esforç i tots t’ho reconeixem. Potser ja seria hora de pensar que quan et retiris una de les dues graderies dels gols de l’estadi porti el teu nom i que una estàtua en presideixi l’entrada. Ningú s’hi oposarà perquè ets molt important per a tots, només cal veure els somriures de la gent quan entres al camp als últims minuts, un somriure que recorda aquell que esbossaven quan vèiem arribar els pares a casa després de treballar.

Avui no jugaràs, Cristhian, però, com sempre, hi seràs, d’una manera o altra, hi seràs.