En la pri­mera part a Cadis, el Girona va per­dre tres quar­tes parts dels duels que va dis­pu­tar. Com ho sen­ten, en un par­tit on esta­ven en joc set punts (els tres que suma­ves tu, els que no sumava el rival directe i l’ave­rage) vas sor­tir a fer que pas­ses­sin els minuts. “No hem com­pe­tit”, “no hem exis­tit”, “no hem sigut nosal­tres”. Vaig veure Míchel amb un sem­blant molt pre­o­cu­pat; men­tre pro­nun­ci­ava aques­tes fra­ses, devia pen­sar en què s’havia equi­vo­cat i si el fet de no ser a la ban­queta havia impe­dit fer reac­ci­o­nar a temps els juga­dors. El cert és que l’equip va caure en el pit­jor dels mals del club, l’auto­com­plaença que hem fomen­tat entre tots. Al Pacino, a Any Given Sun­day, inter­preta un entre­na­dor de fut­bol ame­ricà que pro­nun­cia als seus juga­dors un dis­curs car­re­gat de veri­tat. Abans d’una jor­nada defi­ni­tiva els diu que els par­tits es gua­nyen “pol­zada a pol­zada” i que la suma de totes aques­tes pol­za­des és “la diferència entre vèncer o per­dre”. L’ànsia i l’esforç per gua­nyar pol­za­des i duels és la clau entre que­dar-nos a pri­mera o tor­nar a bai­xar. Avui toca treure l’orgull i demos­trar que som més que un eslògan, un lema que, per molt que l’anem dient, per si sol no diu ben res. “Això és el fut­bol, nois. Això és tot.”