A Montilivi, un impuls anhelat

El Girona, en la jor­nada 12, arri­bava a la cita a casa con­tra l’Ath­le­tic Club amb l’espe­rança de sumar els últims tres punts abans de l’atu­rada pel mun­dial a casa. Els de Míchel Sánchez feia prop d’un mes i mig que no acon­se­guien els tres punts. L’últim cop havia sigut a casa con­tra el Valla­do­lid en un matx que no es va deci­dir fins al minut 88 amb l’estrena gole­ja­dora d’Oriol Romeu (2-1).

Això no obs­tant, el con­junt de Míchel també afron­tava el par­tit con­tra els bas­cos després d’acon­se­guir un valuosíssim empat al San­ti­ago Ber­nabéu con­tra el Madrid (1-1) i sor­tir de la zona de des­cens. La neces­si­tat del tri­omf era una con­dició indis­pen­sa­ble, sobre­tot, per no mar­xar a l’atu­rada amb males sen­sa­ci­ons i amb la por al cos d’estar immers en les tres últi­mes pla­ces, en una zona ver­me­lla molt deli­cada.

Canvi de rumb

A par­tir de la victòria a Mon­ti­livi con­tra l’equip de Val­verde, el Girona va poder ence­tar el millor tram del curs gua­nyant, amb tres tri­omfs con­se­cu­tius, i pro­lon­gant el bon moment en la lliga fins a Vila-real, on es va tren­car la bona ratxa de sis par­tits sense per­dre. Un canvi de rumb impres­cin­di­ble.