opinió
Carta oberta a Ramon Terrats
La perícia de qui juga amb les paraules és no entrebancar-se amb el tòpic. Però precisament el tòpic existeix perquè mostra un fet recurrent. Les voltes que dona la vida, Ramon. D’oblidat a Girona, a estrella emergent amb l’estimat Álex Baena. Reculem a l’agost. El teu debut a primera fou desafortunat (per no dir horrorós). El pas del temps desdibuixarà l’amargor del teu partit, però mai oblidaràs Mestalla. Quanta misèria, la nit del Celta a Montilivi. Amb els teus, vas palpar el deshonor futbolístic de ser suplent i canviat. Ningú s’atrevia a dir-ho, però més d’un pensava que la primera, Ramon, se’t feia grossa. La temporada avançava i tu t’ho miraves des de la grada o la banqueta. Entre la parella invencible d’Ulldecona i les lesions, no arrencaves. Vas demanar sortir i baixar un graó per tenir minuts i, com que l’Oriol i l’Aleix eren immortals, el club hi accedí.
El destí, rampellut, t’aguisava una sorpresa lluny de Montilivi: de recuperar sensacions a segona, una lesió t’obria les portes del primer equip. I com si estiguessis tocat per la vara dels déus, vas encadenar titularitats a la lliga i a Europa. Quin misteri! Per a nosaltres, l’impensable: l’Aleix lesionat. És la vida, que dona curiosos tombs: a Vila-real estan meravellats amb tu, que sembles encantat allà, com si et dolgués la falta de minuts aquí. Com acabarà la història? Ens resignem en saber que per quatre rals pots canviar d’aires…
Ara que han passat els dies i estàs triomfant, segurament no te’n recordes. La distància ens fa oblidar la vida, però alhora els detalls més significatius adquireixen la seva grandesa a mesura que s’allunyen en el temps. Com que no sé si llegiràs l’article, Ramon, t’escric aquesta carta oberta d’agraïment, no pel teu llegat futbolístic a Girona, sinó pel detall minúscul i silenciós que vas tenir amb els meus fills quan no en tenies cap necessitat.
Abans de Fires, caminaves amb el teu estil pausat i dansaire per una carretera Barcelona embotellada. Des del cotxe, em semblà veure’t. Anaves sol, escoltant música. Vaig avisar els nens: “Mireu!, en Ramon Terrats!” S’hi fixaren, al·lucinats de topar-se amb un jugador del Girona pel carrer… Quina passada! Només tenien ulls per a tu. El trànsit era dens, i fèiem la voga. Et deixàvem enrere, però metres més enllà ens atrapaves. De cop, com si captessis l’admiració dels ulls ingenus, vas alçar el cap. I vas somriure. I vas saludar els meus fills… No s’ho podien creure! Petrificats, no s’atreviren a saludar-te i s’escolaren en el seient. Vas riure mentre desapareixies enmig de la ciutat.
Com que no sé si et tornarem a veure a Montilivi, Ramon, m’agradaria fer-te saber que aquella tarda, tot i que com a futbolista no ho estaves passant bé i quan ningú et mirava, amb el teu somriure sorneguer, Ramon, vas fer feliços uns nens fanàticament blanc-i-vermells.