Exte­rior dia. Estadi de Mon­ti­livi. Sis d’abril del 2019. Dar­der, en el vui­tanta-nou, marca el segon gol i dona la victòria a l’Espa­nyol. Aquell par­tit es va jugar també un mig­dia i va ser el segon punt de gir que va ence­tar el ter­cer acte del guió d’una tem­po­rada que aca­ba­ria essent un drama per al Girona. Qua­tre anys després, en la mateixa època i en cir­cumstàncies clas­si­fi­catòries sem­blants, arriba un altre par­tit capi­tal con­tra un Espa­nyol que a còpia de decla­ra­ci­ons mal inter­pre­ta­des, anun­cis mal ente­sos i argu­ments tram­po­sos d’arti­cu­lis­tes amb la pell massa fina, ha anat aug­men­tant l’ani­mad­versió cap a un Girona que els molesta a pri­mera.

El guió no té per què repe­tir-se, i espe­rem que avui sigui un punt d’inflexió que ens porti a un desen­llaç feliç amb el clímax de la per­manència. La sen­sació és que tenim ele­ments per fer una millor pel·lícula: el club és més fort, l’equip de Míchel està més ben tre­ba­llat que el d’Euse­bio, els juga­dors d’aquesta plan­ti­lla tenen més qua­li­tat i tenim l’avan­tatge de l’experiència d’haver vis­cut un moment sem­blant. Avui és un d’aquells par­tits que ens poden fer una mica més grans. No és cap final, perquè encara que­den mol­tes jor­na­des, però tam­poc ens enga­nyem, tres punts con­tra l’Espa­nyol serien mitja per­manència.