El cinema deu ser una de les poques arts que aguanta una com­pa­ració amb el fut­bol. Totes dues són un tre­ball col·lec­tiu, els juga­dors són els equi­va­lents als actors, els secre­ta­ris tècnics serien els pro­duc­tors i els entre­na­dors, amb l’ajuda de molts càrrecs sub­al­terns, són els que orga­nit­zen la repre­sen­tació sigui al camp, sigui als esce­na­ris de rodatge. Par­tits i pel·lícules són, bàsica­ment, una posada en escena en la qual els espais i el movi­ment a través d’aquests en són una part fona­men­tal. Hi ha una diferència subs­tan­tiva, i és que en un tenim un rival a qui has de gua­nyar i en l’altre només et jutja l’espec­ta­dor.

Als anys sei­xanta els cine­as­tes fran­ce­sos de la Nou­ve­lle Vague van intro­duir el terme cinema d’autor per defi­nir aquells tre­balls sus­ten­tats en la par­ti­cu­la­ri­tat artística i un estil recognos­ci­ble. Aquest con­cepte es con­tra­po­sava als films de pro­duc­tor moti­vats només pel mer­can­ti­lisme. Si apli­quem aquesta cate­go­ria al fut­bol, és fàcil encai­xar-hi el Girona d’avui, un equip tàcti­ca­ment, tècni­ca­ment i com­pe­ti­ti­va­ment fet a imatge i sem­blança del seu tècnic. Un fut­bol d’autor que ajuda el club a crear una cosa tan impor­tant com una iden­ti­tat que et sin­gu­la­ritzi a l’elit. Una pel·lícula escrita i diri­gida per Miguel Ángel Sánchez.