Girona

opinió

És un error imperdonable: el soci no es toca

Hi havia una època no tan llunyana en què a Montilivi hi anaven quatre gats mal comptats. L’equip moria un xic més en cada nova derrota en categories catalanes. Feia fred tot l’any. Tant, que amb la pluja obrien la tribuna a tots els estoics que anaven a futbol perquè no els aguantaven a casa. No fa tant que en la mitja part, religiosament, els socis de gol agafàvem els trastos i enfilàvem darrere la porteria on atacaria el Girona, encara que els gols fossin a la nostra porteria.

Amb l’ascens a segona A, la tristor a les graderies va continuar. Érem més a Montilivi, però no massa del Girona, i animàvem els nostres cohibits, perquè estàvem acomplexats veient jugar equips que abans miràvem a la televisió. Amb els anys, el club ha aconseguit el més difícil, que els gironins siguin del Girona i que el blanc-i-vermell pinti orgullosa la ciutat. Tothom frisa per ser Stuani, Romeu o Artero. Obrir les portes a propietaris estrangers ens semblava bé, mentre la idiosincràsia gironina, tan nostrada per bé i per mal, no es toqués. I aquest any, hem meravellat a la lliga de les estrelles.

La temptació del calé fàcil ha sorgit. Però, és clar, Montilivi no dona per a gaires floritures més. Què fem? Com ens aprofitem dels nou-rics que necessiten demostrar que miren futbol de primera divisió des d’una situació privilegiada? Preguntes perilloses. El club ha apostat per cometre un error imperdonable, desplaçar socis de tota la vida per crear una fila de very important people, és a dir, gent amb pasta a qui només li interessa el Girona perquè està a primera i necessiten fer-se veure. El club ha decidit reservar la primera filera de tribuna alta a vips. I és clar, el soci que s’asseia allà, des d’on les ha viscut de tots colors, serà recol·locat.

Arrancar-te unilateralment del teu seient de tota la vida és com extirpar-te una part de l’ànima, blanc-i-vermella en aquest cas. És desencantar d’arrel l’amor cec a un equip i esborrar l’educació sentimental futbolística que tots duem a la nostra biografia. En futbol, els diners no donen necessàriament la felicitat i per guanyar quatre rals no paga la pena esquinçar el cor dels fidels que quan les coses anaven molt magres, continuaven al peu del canó i ho continuaran fent fins que abandonin aquest món, i no com aquests nou-rics que necessiten la llagoteria per sentir-se els reis del món.

És lícit que el club vulgui eixamplar les vies de negoci per fer caixa, però la decisió pot tenir conseqüències pernicioses per als socis que ens estimem el Girona. Quan obres la porta a la despersonalització del club, costa tancar-la perquè l’opulència immediata pot cegar l’essència, el famós orgull gironí del qual tant s’omple la boca el club.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.